Garrofes desconstruïdes

La meva infància té una banda sonora tan rei­te­ra­tiva com el tor­tell de Reis o els cane­lons de Sant Esteve: “Si haguéssiu pas­sat una guerra...” Jo no me la ima­gi­nava. I menys men­tre endra­pava un entrepà de foie gras Mina o tonyina Massó. “Ens menjàvem les gar­ro­fes”, deien els grans. Quan en vaig tenir una a les mans vaig enten­dre el que volia dir pas­sar gana. El somni de ma mare al llarg de la guerra era una llesca de pa blanc amb llet con­den­sada. La guerra i la fam solen anar ple­ga­des. I, en aquells temps de penúria, per vèncer un estómac buit calia molta ima­gi­nació. Tanta o més que la que en els dar­rers anys hem vist apli­car als cui­ners d'avant­guarda, que han fet que ens obli­dem de la importància d'un sen­zill rosegó de pa.