Tiet

El germà gran de la meva mare, el meu tiet Enric, era d'en Pujol, de tota la vida. Va néixer el 1926 i fins que va morir, el 2007, li va mos­trar una fide­li­tat i una lle­ial­tat abso­lu­tes. Par­lava de l'expre­si­dent com si parlés d'un déu. L'Enric era dels que havien per­dut la guerra: quan era jove, com que par­lava en català, un guàrdia civil li va ven­tar una bufe­tada tan forta que el va fer caure de la bici­cleta; plo­rava sen­tint L'emi­grant; va ser subs­crip­tor de l'Avui des del pri­mer dia; només mirava TV3... Era l'arque­ti­pus dels cata­lans sen­ti­men­tals i patri­o­tes que som­ni­a­ven una Cata­lu­nya lliure però que deien que no la veu­rien mai perquè Espa­nya no ens dei­xa­ria mar­xar. No ana­ven més enllà, és veri­tat. Però és que ara és molt fàcil dir que podien haver anat més enllà i que en el fons els gua­nyava una covar­dia immo­bi­lit­za­dora. El meu tiet, dic, era de Con­vergència, i tro­bava, fent una anàlisi que li sor­tia del cor, que els altres par­tits eren, en gene­ral, dolents i ana­ven con­tra en Pujol. El seu fill, el meu cosí Narcís, es va fer mili­tant d'ERC i per ell va ser un sotrac. Quan va saber que jo seria dipu­tada al Par­la­ment també per ERC em va desit­jar molta sort, però jo sé que ho va viure com una petita traïció de la seva neboda, a qui esti­mava molt.

Quan vaig saber la con­fessió de Jordi Pujol la pri­mera cosa que vaig pen­sar va ser en el dis­gust que hau­ria tin­gut el tiet. Dis­gust és una paraula que es queda petita. El veig com si el tingués aquí al davant pre­gun­tant-se estu­pe­facte “però com pot ser, com pot ser?”, i me l'ima­gino tristíssim, dece­but, humi­liat per l'engany, ator­dit, sense aixe­car el cap. Com tanta gent. Si el meu tiet fos viu l'aju­da­ria a pas­sar el dol i l'ani­ma­ria dient-li que el procés va enda­vant, per sobre de les per­so­nes i els par­tits, per sobre dels ídols i dels líders, perquè la gent vol que hi vagi, i és la volun­tat de la gent la que mou el país. I li diria que al nou país també hi haurà gent falsa i sense ètica, però que mira­rem que siguin pocs, que no tin­guin amics i que paguin de seguida per les seves mal­dats.