Opinió

Desolador

La UE ens ha ensenyat que rebre és transitori. Si això no succeeix, no podem parlar de solidaritat real sinó de dependència perenne

Aquests dies el govern espa­nyol ha publi­cat “les seves balan­ces fis­cals ter­ri­to­ri­als”, de les quals con­clou que Cata­lu­nya no té dèficit fis­cal sinó que sim­ple­ment, en ser una comu­ni­tat rica, fa una con­tri­bució “solidària” cap a les comu­ni­tats més pobres, càrrega que ha estat qua­li­fi­cada com de rao­na­ble pels eco­no­mis­tes més pro­pers a les tesis del govern espa­nyol. No entraré a deba­tre els mètodes de càlcul de les balan­ces fis­cals, ni tam­poc si són 8.455, 11.000 o 16.000 mili­ons d'euros –per això ja hi ha els eco­no­mis­tes i els matei­xos polítics del par­tit del govern, que també fona­men­ten les altres xifres–, però sí que vull fer referència al con­cepte de soli­da­ri­tat.

Lle­geixo direc­ta­ment del dic­ci­o­nari de la RAE que la paraula soli­da­ri­tat té dues –només dues– accep­ci­ons. La pri­mera és, lite­ral­ment: “Adhesión cir­cuns­tan­cial a la causa o a la empresa de otros, i la segona, de caire més jurídic, “Modo de derecho u obli­gación in sólidum”. Par­tint de la pri­mera accepció, crec que tots coin­ci­diríem en què, en la defi­nició, la paraula cir­cums­tan­cial és clau. I té sen­tit, doncs se suposa que la soli­da­ri­tat ha de pre­ten­dre acon­se­guir que el recep­tor dels ajuts en faci un bon ús per fona­men­tar el seu autòcton crei­xe­ment. De fet, sem­pre que es parla de “soli­da­ri­tat inter­ter­ri­to­rial” es fa en el con­text del “ree­qui­li­bri” per acon­se­guir que final­ment tots els ter­ri­to­ris desen­vo­lu­pin les seves capa­ci­tats i millo­rin el progrés de la seva gent. En base al propi esforç. Espa­vi­lant-se.

Per altra banda, si ens aga­fem a la segona accepció, crec que també estaríem tots d'acord que la clau està en què els drets i obli­ga­ci­ons de tots els impli­cats s'han d'asso­lir de forma con­junta en un marc harmònic i raci­o­nal, és a dir, que hi ha d'haver un esforç equi­va­lent entre els que donen i els que reben. Quan par­lem d'asso­lir la res­pon­sa­bi­li­tat sobre un fet jurídic de forma solidària, estem dient que tots ens en fem res­pon­sa­bles de forma equi­ta­tiva.

Bé, doncs en el cas de l'Estat espa­nyol, ni una cosa ni l'altra. En els dar­rers trenta anys, la distància en ter­mes de riquesa entre els ter­ri­to­ris s'ha man­tin­gut, fins i tot en alguns casos s'ha agreu­jat, tot i les ingents quan­ti­tats de diners inver­tits per –se supo­sava– aju­dar-los a esta­blir el seu desen­vo­lu­pa­ment futur. A més, grans “apor­ta­dors” han per­dut la seva ordi­na­li­tat. Que des­can­sat anar rebent, que des­co­rat­ja­dor anar donant...! Cap sen­sació que això hagi de can­viar en el futur. Ni “cir­cums­tan­ci­a­li­tat” ni equi­tat en l'esforç.

Cal con­cloure que s'ha d'actu­a­lit­zar el con­cepte de “soli­da­ri­tat” entre els ter­ri­to­ris d'España: com­par­tir, fra­ter­ni­tat, recíproc sos­te­ni­ment, consciència d'interes­sos comuns i limi­tació en el temps. De la mateixa manera que les comu­ni­tats més riques tenen l'obli­gació, fins i tot moral, d'apor­tar recur­sos econòmics a les més pobres, aques­tes tenen l'obli­gació moral d'esforçar-se al màxim per apro­fi­tar-los.

La Unió Euro­pea ens ha ense­nyat que rebre és tran­si­tori. Si això no suc­ce­eix, no podem par­lar de soli­da­ri­tat real sinó de dependència perenne. Dis­su­a­siu. I una con­si­de­ració final: els recur­sos rebuts s'han de pri­o­rit­zar en moure trens o en acce­le­rar talent?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia