La columna
Alfons Comín
Va morir fa 34 anys. Un juliol: el de 1980. Però el recordem, viu, actiu, bel·ligerant, a estones amb aires de profeta bíblic, any rere any. Aragonès, de família franquista, va arribar de nen a Barcelona i va ser alumne dels jesuïtes de Sarrià. La seva transformació ideològica va ser, goso dir, que ‘de manual'. Passava per la revista El ciervo, l'univers del cinefòrum, els ambients universitaris del futur enginyer industrial que va ser. Al llibre La fe que ha dado sentido a mi vida trobem pistes per entendre l'itinerari d'algú que va acabar teoritzant sobre una proposta antidogmàtica: Cristianos en el Partido, Comunistas en la Iglesia.
Si les idees noves, de futurs antifranquistes sense escletxes, l'anaven dibuixant com al lluitador que va ser, un altre vessant el burxava per dins: les realitats socials d'un país, ja aleshores –com ara– malferit per les desigualtats. Cada cop més impregnat pels col·lectius que lluitaven a favor de la reconstrucció nacional de Catalunya –va morir quan acabava de ser elegit diputat pel PSUC en el primer Parlament Català dels anys 80–, entrava a fons en la qüestió migratòria.
Llibres com Noticia de Andalucía, La España del Sur o les nombroses col·laboracions –de fa mig segle!– a Cuadernos para el Diálogo, o la seva estada amb la família a Màlaga, no eren antagòniques amb la seva feina a favor de la Formació Professional, a l'Escola Tècnica Professional del Clot, o amb el seu rol de director literari de Laia, on promovia la revista Taula de Canvi o posava en marxa la col·lecció Textos Filosòfics, una de les conquestes més sòlides a favor del pensament en una societat com la catalana... que li deu tant!
