La família

Sempre es diu que la família és sagrada. Excepte en el cas de la Sagrada Família, això es podria qüestionar. Si no, fixeu-vos com tracta el tema familiar la ficció. Tenim famílies de pega que o bé fan riure, ni que intentin de fer por, com ara els Addams o els Monsters, o fan por, tot i que vulguin fer riure, com ara els Soprano. Però retraten el sentit tragicòmic de la realitat familiar. La família, a més d'una marca de pasta, és l'eix vertebrador de la societat. Però aquest concepte el desmunten casos com ara els Montsolís de Nissaga de poder? Tot enveja, cobdícia i luxúria. És cert que la família cohesiona; si no, escoltin les harmonies dels Trapp a Somriures i llàgrimes, i com a Set núvies per a set germans, la colla estava tan unida que buscaven xicota tots plegats, però també disgrega. A Dallas, el vincle de sang no era prou fort perquè la família Ewing es portés bé. Aquest vincle es confirma obsolet, però aquest cop en positiu, si fem cas de la sèrie Modern family. Els Ewing no són un cas aïllat, una de les primeres famílies de la història –de la Història Sagrada–, la formada per Adam i Eva, va acabar amb els fills enfrontats a garrotades. Aquest dies, una significativa i, fins ara, emblemàtica família catalana ho està passant malament. Pare i fills embolicats amb assumptes que tenen a veure amb els diners. Tema lleig quan es tracta de la família. Però en aquest cas no els ha separat, com sol ser habitual, sinó que més aviat els ha unit, potser per una mala interpretació de la dita: “Qui als seus se pareix honra mereix.” Només la jove, com ara el majordom a les novel·les de misteri, és qui traeix la confiança. I és que en totes les famílies hi ha una o diverses ovelles negres; si no, pareu compte a una altra família catalana inspiradora d'una gran sèrie de la BBC: Els Borja. Però, ens pesi o no, la parentela continua sent el primer i l'ultim recurs davant l'infortuni.

Com deia Vito Corleone: “La família és la família.”