Olor de santedat

És inne­ga­ble que el frau de Jordi Pujol tor­pe­dina la direcció moral d'un cor­rent del cata­la­nisme. És cert que l'inde­pen­den­tisme ha de tenir cre­di­bi­li­tat per pro­po­sar un salt qua­li­ta­tiu en com­pa­ració als actu­als models de govern, tan defec­tu­o­sos. Però aquests dos reco­nei­xe­ments no jus­ti­fi­quen la lec­tura bòrnia d'aquell espa­nyo­lisme i d'aquells defen­sors de l'statu quo incapaços de cor­re­gir una arbitrària temp­tació platònica: dema­nar al sobi­ra­nisme allò que no es demana a cap altra instància política. L'acti­tud a què em refe­reixo la resu­meix molt bé José Anto­nio Zar­za­le­jos, que en un arti­cle recent escriu: “per mane­jar la il·lusió popu­lar del viatge inde­pen­den­tista a Ítaca s'ha de ser un model de vir­tut i d'hon­ra­desa”. Pas­sem per alt un detall impor­tant d'aquesta sentència: la relació intra­ve­nosa que esta­bleix entre Pujol i l'inde­pen­den­tisme. Cen­trem-nos només en el seu purisme irre­duc­ti­ble: l'inde­pen­den­tisme ha de ser model de vir­tut i d'hon­ra­desa. Amb lec­tu­res dogmàtiques i mani­quees com aquesta la història deixa de ser una eina d'anàlisi per con­ver­tir-se en una ficció com­pa­ra­ble als rever­sos d'aque­lles estam­pe­tes de sant que rela­ten els mira­cles, pro­di­gis i la vida hiperbòlica­ment des­me­su­rada del san­ti­fi­cat en qüestió. Ara ja ho sabem. No dis­po­sem ni d'alè històric. Només merei­xem un tracte teològic: o sants, o con­dem­nats.

El para­digma Zar­za­le­jos il·lumina una única via per al tri­omf de l'inde­pen­den­tisme: ni més ni menys que la de la san­te­dat! Deu ser en vir­tut d'aquesta interes­sada exigència d'olor de san­te­dat que el nou líder del PSOE, Pedro Sánchez, demana que Pujol com­pa­re­gui al Par­la­ment per donar expli­ca­ci­ons. Men­tres­tant se'l veu molt rela­xat a l'hora d'exi­gir i auto­e­xi­gir-se com­pa­rei­xen­ces per expli­car els greus casos de cor­rupció que esquit­xen el seu propi par­tit i el PP. O tots sants, o tots poten­ci­al­ment, equi­ta­ti­va­ment i huma­na­ment peca­dors, ¿no?