Ciutats

Un dels debats que ja formen part de la quotidianitat barcelonina és el del turisme. Enyorem la Rambla pollosa de l'home que tocava la trompeta amb un dit, la del pistoler que disparava als vianants o la de la Maria “de les Rambles” per damunt de la Rambla de les sevillanes fetes a l'estil del trencadís de Gaudí. Plorem una Barcelona que molts barcelonins no visitaven perquè interpretaven més sinistra que els baixos fons de Gotham. Mai ha existit una Barcelona a l'estil Seahaven, la idíl·lica ciutat-plató-televisiu que apareixia a The Truman Show. Tenim la Barcelona de sempre, però amb una substancial diferència: el turista ocupa un paper tant o més important que el del veí, fins al punt que el veí se sent com l'apatxe Gerónimo a la pel·lícula del mateix títol en què ha de sortir del seu territori natural empès per l'home blanc. En aquest cas l'home blanc amb tonalitats rogenques per un excés de sol. Jo sóc defensor de la invasió de turistes. Són com els aliens de Ridley Scott: se't fiquen a dins i et mosseguen, però després donen rendibilitat econòmica. I en època de vaques magres, que una ciutat tingui prou encant per atraure turistes és bona cosa. Tot és una qüestió d'equilibri. No cal arribar al punt que evocaven Amaral de trobar-se Nicolas Cage amorrat a una ampolla, com feia a Las Vegas, però tampoc cal que Barcelona sigui com Smallville, la placidesa de la qual només es trenca quan aterra Superman. No podem buscar El Dorado, ni a casa, ni de vacances perquè en el fons tots som turistes que repetim els mateixos rituals que critiquem. O no hem entrat mai en una tenda de records a comprar una dessuadora amb el nom de Roma que han fabricat a la mateixa fàbrica xinesa que ha creat les de París, Barcelona, Amsterdam? Si realment volem viatjar a una ciutat on no existeixin els turistes més val anar al planeta Arrakis, si fem un tomb per les dunes, ben pocs que n'hi trobarem.