Ciutats

Un dels debats que ja for­men part de la quo­ti­di­a­ni­tat bar­ce­lo­nina és el del turisme. Enyo­rem la Ram­bla pollosa de l'home que tocava la trom­peta amb un dit, la del pis­to­ler que dis­pa­rava als via­nants o la de la Maria “de les Ram­bles” per damunt de la Ram­bla de les sevi­lla­nes fetes a l'estil del tren­cadís de Gaudí. Plo­rem una Bar­ce­lona que molts bar­ce­lo­nins no visi­ta­ven perquè inter­pre­ta­ven més sinis­tra que els bai­xos fons de Got­ham. Mai ha exis­tit una Bar­ce­lona a l'estil Sea­ha­ven, la idíl·lica ciu­tat-plató-tele­vi­siu que apa­rei­xia a The Tru­man Show. Tenim la Bar­ce­lona de sem­pre, però amb una subs­tan­cial diferència: el turista ocupa un paper tant o més impor­tant que el del veí, fins al punt que el veí se sent com l'apatxe Gerónimo a la pel·lícula del mateix títol en què ha de sor­tir del seu ter­ri­tori natu­ral empès per l'home blanc. En aquest cas l'home blanc amb tona­li­tats rogen­ques per un excés de sol. Jo sóc defen­sor de la invasió de turis­tes. Són com els ali­ens de Rid­ley Scott: se't fiquen a dins i et mos­se­guen, però després donen ren­di­bi­li­tat econòmica. I en època de vaques magres, que una ciu­tat tin­gui prou encant per atraure turis­tes és bona cosa. Tot és una qüestió d'equi­li­bri. No cal arri­bar al punt que evo­ca­ven Ama­ral de tro­bar-se Nico­las Cage amor­rat a una ampo­lla, com feia a Las Vegas, però tam­poc cal que Bar­ce­lona sigui com Small­vi­lle, la pla­ci­desa de la qual només es trenca quan aterra Super­man. No podem bus­car El Dorado, ni a casa, ni de vacan­ces perquè en el fons tots som turis­tes que repe­tim els matei­xos ritu­als que cri­ti­quem. O no hem entrat mai en una tenda de records a com­prar una des­su­a­dora amb el nom de Roma que han fabri­cat a la mateixa fàbrica xinesa que ha creat les de París, Bar­ce­lona, Ams­ter­dam? Si real­ment volem viat­jar a una ciu­tat on no exis­tei­xin els turis­tes més val anar al pla­neta Arrakis, si fem un tomb per les dunes, ben pocs que n'hi tro­ba­rem.