A punt

A casa ja fa dies que ens hem apun­tat a la V de l'Onze de Setem­bre. Dis­ci­pli­na­da­ment, hem aga­fat el tram que acon­se­llen als qui venim del Gironès, i hem triat la franja groga perquè, tot i que ens feia peça la ver­me­lla per allò de la sang i les qua­tre bar­res, ens ha sem­blat que a la groga, cantó mar, hi toca­ria més l'ombra. Ja tenim tots el lot de samar­reta i bossa, i l'única cosa que em queda per fer és tune­jar-me la meva una miqueta, perquè, sem­bla men­tida, aques­tes samar­re­tes de coll rodó tan tan­ca­des afa­vo­rei­xen molt els joves i la mai­nada però a la gent gran ens estan com a un sant­crist dues pis­to­les. Les pla­ces de l'auto­car també les tenim reser­va­des. I com nosal­tres, milers de per­so­nes de peu que estem a punt de sor­tir al car­rer una altra vegada, el dia 11 (falta menys d'un mes), i d'omplir de gom a gom la Dia­go­nal i la Gran Via de les Corts Cata­la­nes per expres­sar la volun­tat de votar valen­ta­ment. Tots a punt, els deu­res fets, la fe intacta, la il·lusió reno­vada, les ganes de tre­ba­llar pel nou país que no s'aca­ben mai.

La resta... Home, la resta fa patir una mica. Quan sento decla­ra­ci­ons d'alguns polítics del nos­tre govern tinc taquicàrdia. La gent del car­rer entén per­fec­ta­ment que no es pugui dir tot el que se sap, que no s'hagi de donar pis­tes als ene­mics del procés i que els cal­gui ser pru­dents i cauts. Però no mesells, ni apo­cats, ni depri­mits. La gent, per sort, ja no té por. Quan la lega­li­tat, la legi­ti­mi­tat, les impug­na­ci­ons i tota la pesca ens ofe­guin del tot i ens immo­bi­lit­zin en un llot molt espès i en una par­tida d'escacs en què fa estona que hem fet tau­les, només hi haurà una solució intel·ligent, resolta, valenta i genial com la que va ins­pi­rar Ale­xan­dre a tallar aquell enre­ves­sat nus gordià que lli­gava els bous al jou. Perquè no hi havia cap altra solució que tallar el nus. Diu la lle­genda que una vegada el va haver tallat amb l'espasa Zeus va enviar una tem­pesta de llamps i trons per fer-li saber que apro­vava la seva decisió perquè, li va dir, “tallar és igual que des­lli­gar”. Doncs això.