L'Odissea

Una de les pel·lícules d'aquest estiu és A thou­sand times good­night, en què Juli­ette Binoche es dedica a foto­gra­fiar ter­ro­ris­tes suïcides a Kabul men­tre el món occi­den­tal viu indi­fe­rent en la seva zona de con­fort. Par­lem molt de les desi­gual­tats entre l'1% de la població dels països desen­vo­lu­pats i l'altre 99%, però mal­grat els estralls de la crisi, les grans ciu­tats són ple­nes de turis­tes capaços de fer hores de cua per veure un qua­dre, visi­tar els locals noc­turns o pesar figues a l'últim paradís del Medi­ter­rani. I Gaza, Síria, Nigèria o l'Ebola, ens que­den lluny.

Però par­lem del Medi­ter­rani. “El va enves­tir per damunt una onada amb una força ter­ri­ble, i el rai començà a pegar vol­tes. Ell ales­ho­res va caure del rai, el timó amb què guiava se li escapà de les mans. I amb un altre colp, la tem­pesta feta de vents bar­re­jats, li va tren­car l'arbre pel cen­tre i va llançar molt lluny dins la mar l'antena i la vela. Molt de temps estigué sota l'aigua: de fet no podia treure de nou el cap fora i pujar, per la fúria de l'ona.” És l'Odis­sea, d'Homer, en versió de Joan Fran­cesc Mira. Just després que la nimfa jove i bella Calipso deixi mar­xar Ulis­ses cap a Ítaca. Hi ha una al·lusió, en aquest cant cinquè, al juli­vert. Cosa que ha fet pen­sar que l'indret on Calipso rete­nia a Ulis­ses, era l'illot de Pere­jil. Sí, aquell on Aznar va enviar l'armada inven­ci­ble.

En tot cas, els estu­di­o­sos situen el lloc des d'on Ulis­ses par­teix en una embar­cació fràgil, a l'extrem occi­den­tal del Medi­ter­rani, molt pos­si­ble­ment al Mar­roc. De l'Odis­sea, ho sabem bé, se n'han fet mil paral·lelis­mes, com a mare de la nar­ra­tiva euro­pea. Però la crua rea­li­tat és que 3.000 anys després, Ulis­ses és un africà que es juga la vida en una barca, com ha dit l'escrip­tor Erri de Luca. Ulis­ses és negre. I és a Lam­pe­dusa. A Ceuta. A Meli­lla. A l'estret de Gibral­tar. A les Canàries. I als cen­tres d'inter­na­ment d'immi­grants.