La columna
Gats
El dia de la mare de déu d'agost, que a les set ja és fosc, és també el dia internacional dels gats de carrer. No confongueu la data amb el dia mundial dels gats en general, que és al febrer. Un gat és un gat, però els de carrer són una de les últimes notes de llibertat del nostre món. Ah, els gats! Amb la devoció que els tinc m'ha passat com amb el meu afany per la independència: de petita em pensava que estimar els gats i voler que Catalunya fos lliure eren coses casolanes, sentimentals, de què un no s'anava vantant pel carrer. Doncs resulta que ara, de la mateixa manera que quasi tothom —és un dir— és independentista, hi ha una gran quantitat de persones que estimen i necessiten els gats. Facebook ha ajudat aquests entusiastes dels felins a sortir a la llum i a compartir complicitats, i és molt útil a les protectores, que van penjant quasi en temps real els gats i gossos abandonats, que s'han d'adoptar. Deia l'amic Antoni Puigvert fa uns dies que els humans hem millorat —no sé si per consciència o per por de les multes— en el sentit que comencem a recollir els excrements dels gossos, i és veritat, però la xifra d'abandonaments de gats i gossos encara fa plorar. En el mateix article Puigverd posava a sobre la taula l'etern problema dels gats de carrer. Jo crec que hi ha d'haver gats de carrer, però no massa, i que és obligació de cada ajuntament tenir-ne controlades les colònies, esterilitzant-los, eliminant els animals malalts i procurant que els altres estiguin sans. Ara, és veritat que els gats són llestos, s'amaguen i costen d'agafar. Ja pots cridar-los, que si no volen venir! Poques vegades he disfrutat tant escrivint com quan l'editor Ernest Folch em va proposar de fer una antologia d'històries de gats i vaig passar-me mesos buscant gats, gatassos, gatets i gatons a les pàgines dels mestres, de Calders a Bukowski, de Rodoreda a Saroyan i de Carner a Kafka. Em va costar, perquè se m'amagaven, juganers, capriciosos, però quan els trobava... quin plaer!
