Llibres vitals (2)

¿Quin lec­tor, i ja no diguem quin lec­tor amb alguna pro­lon­gació d'escrip­tor, seria prou insen­sat per deso­beir la veu de Jorge Luis Bor­ges? Jo he par­lat amb Bor­ges. Hi vaig par­lar a Bue­nos Aires l'any 1995. Seria caure en un dog­ma­tisme para­lit­zant objec­tar que evoco una con­versa impos­si­ble, ja que el 1995 Bor­ges feia nou anys que era mort. Bor­ges, que va tibar els ara­bes­cos del temps; que va glaçar les bales d'un esca­mot d'afu­se­lla­ment fins al punt de com­pri­mir un any sen­cer en uns pocs segons (El mila­gro secreto); que va recrear un objecte d'una pol­zada capaç de super­po­sar en un sol pla tots els plans mate­ri­als i tem­po­rals (El Aleph); Bor­ges, ja acabo, no exi­geix expla­na­ci­ons metòdiques per jus­ti­fi­car les intro­mis­si­ons de la màgia en la rea­li­tat. Va ser en som­nis, sí. Però el cas és que Bor­ges em va par­lar. I, trac­tant-me de vostè, em va dir exac­ta­ment: “Su for­mación, y peor aún: su sen­si­bi­li­dad, son noto­ri­a­mente más débiles o más per­fec­ta­mente imper­fec­tas por no haber leído las Bucólicas del siem­pre eter­na­mente joven Vir­gi­lio.” Bor­ges no em va ofe­rir cap temps de res­posta. Es va fon­dre men­tre jo em des­per­tava i, amb el cor pal­pi­tant com un tam­bor, m'afa­nyava a ano­tar el que aca­bava de dir-me. Va ser sor­tir de l'hotel i bus­car la pri­mera lli­bre­ria per com­prar les Bucòliques. No he entès mai per què Bor­ges mal­gas­tava el seu temps immor­tal en mi, reco­ma­nant-me un lli­bre que tracta de pas­tors ide­a­lit­zats i hiper­sen­si­bles, que entre les ombres de la nit dava­llen de les mun­ta­nyes per, en un esclat líric, com­pon­dre èglo­gues amb abundància d'impres­si­ons sen­so­ri­als. Aquell lli­bre no em va com­moure, ni molt ni gaire. Però el con­servo com un tre­sor. Per a mi con­cen­tra la burla sàvia de Bor­ges: la lite­ra­tura pot reve­lar-nos el que la mateixa intel·ligència i sen­si­bi­li­tat ens neguen.