Concerts a Sant Cristina

Al mes d'agost, a Santa Cris­tina de Llo­ret de Mar s'ofe­rei­xen uns selec­tes con­certs cada cap de set­mana. El públic hi cor­res­pon. I és que l'encant que té aquesta con­trada, de dia i de nit, és extra­or­di­nari. Santa Cris­tina és un racó de pau, de bellesa i de sere­nor, i l'art dels músics hi encaixa d'allò més. Per als que rela­ci­o­nen Llo­ret i soroll és un des­co­bri­ment. Així ho expli­ci­tava el can­tant Joan Dausà dies enrere quan con­fes­sava que no hau­ria ima­gi­nat mai aquest racó i aquest ambi­ent. I més recent­ment, a mitja actu­ació, la mallor­quina Maria del Mar Bonet subrat­llava també l'encís de l'indret para­fra­se­jant Josep Pla i repe­tint allò que “Santa Cris­tina és l'ermita de les ermi­tes cata­la­nes”. També fa poc, el tele­vi­siu Josep Puigbó con­fes­sava davant la gent que assis­tia al sopar de la diada de la patrona a la plaça del Pi, que abans no havia vist mai la festa ni el lloc. L'Obre­ria que té cura de l'ermita i la finca del vol­tant fa tots els esforços pos­si­bles per donar a conèixer aquest espai excep­ci­o­nal on el temps sem­bla que s'atura i on l'espe­rit adqui­reix una altra dimensió. El pre­sent i el pas­sat s'hi donen la mà. L'enti­tat enguany ha tin­gut premi. En una exca­vació prèvia a la ins­tal·lació de nou pavi­ment a l'església ha tro­bat –tal com la tra­dició deia– el per­fil dels basa­ments de l'antiga ermita dins de l'actual san­tu­ari. Un petit tem­ple de 12 metres de llar­gada, absis inclòs, per 6 d'ample ens ha retor­nat a molts segles enrere i, tre­pit­jant la mateixa terra per on cir­cu­la­ren els nos­tres avant­pas­sats, sem­blava que hi dia­logàvem. Per si era poc, van aparèixer set tom­bes, alguna d'antro­po­morfa i, per tant, datat del segle X, i vam poder cons­ta­tar la rea­li­tat d'una història que ve de lluny. El dar­rer con­cert que hem seguit en el marc del mira­dor que dóna sobre les penyes i el mar, l'ha pro­ta­go­nit­zat la soprano Mònica Orpí. Festa doble, perquè la Mònica és llo­re­tenca i a tots ens plau sen­tir-la i donar-li suport. Dies pas­sats, entre el públic, hi trobàvem també el nos­tre con­ciu­tadà Fermí Rei­xach, el cone­gut actor popu­la­rit­zat a la sèrie tele­vi­siva La Riera, a qui Maria del Mar Bonet dedicà una cançó. Ambi­ent bonic, doncs, distès i agra­da­ble. Un autèntic oasi. Un altre actor, Joan Pau Romaní, con­ver­tit en bàrman, esgo­tava la pro­ducció de mon­ta­di­tos entre la con­currència que, abans i després del con­cert, no tenia pressa per dei­xar el paratge. Vaig tro­bar-hi dos are­nyencs des­ta­cats, del món de la cul­tura. “Nosal­tres –van comen­tar-me– no dei­xem mai de venir, alguna vegada, cada estiu.” Que duri.