Tot això del Barça

Tot i que mai no he estat soci del “més que un club”, sóc culer de tota la vida. I no penso can­viar. Com deia el meu amic MVM (o sigui El Manolo, l'autor pòstum d'El fútbol. Religión en busca de un dios), en aquesta vida podem can­viar de religió, de par­tit, de pare­lla (de fet) o de can­tau­tor pre­fe­rit..., però mai de club. Aquests dies, quan pro­gra­men per les teles els avor­ridíssims amis­to­sos d'abans de la lliga, inclòs el Gam­per que fa 49, con­tra un León vege­tarià, recordo que fa 40 anys el meu Barça tor­nava a gua­nyar títol de gruix... després de catorze anys de desert i de sequera. Mesos abans, els dar­rers dies de 1973, havia ater­rat a Bar­ce­lona –jus­ta­ment els dies de l'empre­so­na­ment dels “113 de l'Assem­blea de Cata­lu­nya”– Johan Cruyff, que havia de can­viar les espe­ran­ces cata­la­nes, si més no per als que érem “cata­lans del Barça”. Aquest estiu he lle­git un lli­bre de la corat­josa edi­to­rial Males Her­bes, un lli­bre naïf, d'una ingenuïtat que m'ha robat el cor, d'un autor a qui no conec (per­so­nal­ment), Valero San­martí, autor d'un text del tot reco­ma­na­ble: Jo només il·lumino la terra cata­lana. Qui me'l va fer a mans em deia que el text que em lliu­rava tirava amb bala i deia coses molt grui­xu­des. Com­pa­teixo amb l'autor que no té sen­tit con­ver­tir el Barça en el símbol, i menys encara en el por­ta­veu, de Cata­lu­nya. Que no en va el pre­si­dent que va durar més anys al càrrec a can Barça va ser un José Luis Núñez, veri­ta­ble depre­da­dor de la meva ciu­tat natal, Bar­ce­lona. I que el Barça mai no ha fet l'home­natge que es merei­xia a Morera Falcó, que cada dimarts publi­cava un arti­cle modèlic (amb fotos d'ell) a El Cor­reo Catalán a la secció “Bajo la piel del esta­dio”, i que va ser qui va denun­ciar les pàgines fos­ques de les elec­ci­ons que van fer Núñez pre­si­dent del Barça. Aquest Barça que ara sua democràcia... sota el signe d'una soci­e­tat tan poc democràtica com Qatar.