Els llits

Fa temps que el llit és un dels llocs on ens esfor­cem a fer tot el que és a les nos­tres mans per tal que la vida con­tinuï. Però no s'esve­rin, que en nou de cada deu casos ja ho acon­se­guim només perquè el llit és el lloc on dor­mim. En el que fa deu, pot­ser sí que, a més, hem de fer allò que algun de vostès pres­su­po­sava. I, encara en menys casos, els llits tenen també a veure amb la con­ti­nu­ació de la vida perquè són indis­pen­sa­bles per raons sanitàries. Últi­ma­ment, però, tots sabem que els que es des­ti­nen als hos­pi­tals bai­xen, men­tre que els que es dedi­quen als altres dos motius es man­te­nen. Deu ser també per això que als hos­pi­tals de llits en van fal­tant, cosa que no passa als hotels. D'aquí a unes set­ma­nes, però, sabrem si n'hi ha de més i si la demanda d'aquest estiu s'ha acos­tat a l'oferta. Voldríem que fos així. Però ara qui ho pot saber?

El turisme és ines­ta­ble, l'estiu ha anat com ha anat i el nivell de dèficit de cadas­cun de nosal­tres ni en broma no pot arri­bar al de les admi­nis­tra­ci­ons que ens empa­ren. Un empre­sari em diu: “Jo ja fa temps que compto que la gent té calés per aguan­tar els pri­mers vint dies de cada mes.” “I els altres deu?”, li dic. “El pas­sen fent menys de tot i recor­rent a la tar­geta de crèdit”. Érem en els llits. Com que escric això el 20 d'agost, entre els hote­lers hi ha una mica d'eufòria. Ben entès: hi ha una eufòria tan con­tin­guda com la que poden tenir les auto­ri­tats sanitàries, sabent com saben que som fatídica­ment a les por­tes de les pri­me­res grips de tar­dor. Si ara jo fos hote­ler o el gerent d'un hos­pi­tal, par­la­ria també del mes d'agost amb prudència. Però, com ells, abans hau­ria fet tot el que hau­ria pogut per asse­gu­rar que podria aten­dre tants cli­ents o tants paci­ents com arri­bes­sin. Perquè no hi ha una bona empresa o un bon hos­pi­tal sense que al mateix temps no hi hagi risc. I, tam­poc sense risc, no hi ha pos­si­bi­li­tats que els països cami­nin o que les pare­lles que s'agra­den arri­bin a un punt que s'esti­men. Ja ho veuen, doncs. Tor­nem a ser al llit. I tor­nem a par­lar d'allò que algun de vostès ja pres­su­po­sava.