La majestuosa Majestat

Silenci absolut, quan baixes la vertiginosa carretera que condueix del torrent d'Albós fins al riu Beget, en un entorn que confirma la recuperació del bosc català. Al descens la primera contradicció, quan s'entra a la capçalera de la conca hidrogràfica del Fluvià, que pels criteris generals formaria part de l'Alta Garrotxa i, per la contra, és administrativament del Ripollès. Històricament Camprodon ha estat més a prop i això decidí un canvi d'adscripció comarcal (1969) que es consagrà quan el Parlament, al 1988, aprovà la nova divisió comarcal del país. Terra de fronteres indefinides, quan quasi es trepitja la capriciosa línia que separa del Vallespir, tot està encaixat en un contorn d'extraordinària bellesa. I, quan el riu es troba amb la riera de Can França, un encantador llogaret complementa la bucòlica estampa, trencada i presidida per la torre del campanar de Sant Cristòfol, joia del romànic català.

És un cul-de-sac però el desplaçament s'ho val, quan el poble de Beget presenta l'equilibri d'un conjunt reconstruït amb atenta polifonia, amb tres agrupacions de cases unides per dos antics ponts que serveixen per saltar el riu i les torrenteres. Racons per atraure els desitjos de pintors i lladres d'imatges. Al centre, la bella seriositat del romànic més pur, que fa uns deu segles s'aixecà al mig d'un camí de ferradura i que veié com un grup de cases s'aixoplugaven a la seva sagrera. Un poble que arribà a tenir més de mil habitants, a meitats del segle XIX, i que ara no arriba a la cinquantena, multiplicats per tres els dies d'ocupació de les segones residències.

Sant Cristòfol presumeix d'una darrera restauració molt acurada, tot i que el seu veritable salvament fou l'agost del 1936, quan la gent del poble creà una muralla humana per impedir que incendiaris vinguts de fora fessin una mala feina, intentant destruir aquest patrimoni artístic, que no fou víctima de cap pèrdua.

Més, la justificació del viatge, allò que el fa imprescindible, és poder contemplar la Majestat de Beget, un dels màxims referents de l'escultura romànica catalana. Les majestats són uns crucifixos singulars, on Jesús apareix vestit amb una túnica fins als peus i amb una imatge mancada totalment de dramatisme, sovint coronada. Els orígens deriven de la cultura oriental, segurament d'influència siriana, i es treballa durant els segles XI i XII, si bé posteriorment hi ha alguna talla de menor importància. Costa trobar els vincles d'emparentament de Beget amb les majestats de Batlló o de Caldes de Montbui i potser cal buscar parentius amb el Volto Santo de Lucca o amb la Santa Croce di Corvo, una relació que es dóna amb altres imatges catalanes i italianes.

La Majestat de Beget és de fusta de noguera policromada i d'unes dimensions superiors a la majoria de les conegudes i els tons originals li donen una lluminositat especial. El tractament del rostre confereix una personalitat única, on cal prestar atenció als cabells del cap i la barba. Es considera una imatge paradigmàtica en el món de l'escultura romànica. Demés, la majestuositat s'engrandeix amb una llegenda complementària, que parla d'una primera estada al monestir de monges de Bestracà (ara inexistent), del qual va fugir miraculosament per disconformitat amb la comunitat.

Beget és una meravella. Encara, la festa de la Majestat és el 9 de novembre, traslladable al diumenge següent. Quina casualitat! Aquest any el 9 de novembre és diumenge i hi ha convocada una gran festa nacional. Atenció, doncs, a la doble convocatòria. Diu el goig: “En Beget sou assentada / per la Santa Trinitat: / Socorreu a qui us reclama / Santíssima Majestat.”