Energy

Quan no es té la sort d'un cam­pi­o­nat de fut­bol amb pos­si­bi­li­tats d'arri­bar a la final amb altes dosis de tes­tos­te­rona, i no s'acon­se­gueix només que una pífia dei­xant-hi pel mig una mor­te­rada de diners, els pro­gra­ma­dors poden triar entre suïcidar-se o pren­dre's tot l'alco­hol que tro­bin i reme­nar els con­tin­guts arra­co­nats en algun calaix de les vide­o­te­ques.

Energy és un d'aquests canals que davant la des­es­pe­ració són capaços de repes­car pro­gra­mes que ningú hau­ria ima­gi­nat; per exem­ple, si vostès noten unes cri­a­tu­res que peguen els pares, els tren­quen les por­tes de casa, tren­quen tota mena de gots, cri­den, roben als pro­pis pares… i pen­sen que aquests pre­a­do­les­cents són el pit­jor que s'han tirat a la cara, és que no han vist mai el fes­ti­val de nenes que es pre­pa­ren per a tri­om­far amb el ves­tit més bonic que es puguin ima­gi­nar.

La cosa, però, és que els ves­tits són hor­ro­ro­sos. No són ni roses, ni blau cel, imi­tant les prin­ce­ses Dis­ney, ens tro­bem davant d'una indivídua d'uns 6 anys, que s'entesta a posar-se un ves­tit color maragda enfar­ri­o­lada amb llaços i cri­dant que vol aquell ves­tit i només aquell. No sé si són millor aques­tes peti­tes futu­res brui­xe­tes, o les vio­len­tes que tenen els pares direc­ta­ment aco­llo­nits.

La veri­tat és que la GRA­E­LLA de la tele­visió aquest estiu ha sigut una de les més dolen­tes dels dar­rers 30 anys. Abans de repe­tir cin­quanta mil vega­des Temps de silenci o Plats bruts, o inven­tar-se històries que ni els matei­xos amics de Sálvame són capaços de plan­tar ni cinc segons entre ells, el nai­xe­ment del nét de la Pan­toja, poste­rior sepa­ració, apa­rició d'un altre novio, intent de tor­nar a refer la relació pri­mera, etc.

Energy és si no la millor opció, té dife­rents for­mats que entre­te­nen entre­mig de tota la por­que­ria que nosal­tres ofe­rim. Repas­sant els bus­ca­dors de sub­has­tes que van de tras­ter en tras­ter, i amb un cop d'ull sem­pre s'empes­quen una, perquè llo­gar un tras­ter i dei­xar de pagar-lo és veri­ta­ble­ment una cosa estúpida; almenys l'amo hau­ria de donar una opció de que­dar-s'ho pri­mer.

El cas és que si ajun­tem un estiu rúfol amb un mun­dial que ha sigut de pena, el que es pot veure són pro­gra­mes que hau­rien d'estar pena­lit­zats per la llei, com la nena que sem­bla embrui­xada amb un ves­tit d'uns colors dels més esgar­ri­fo­sos que es pugui ima­gi­nar. També recor­rem fas­ti­go­sos locals on uns indi­vi­dus ter­ri­ble­ment gras­sos es crus­pei­xen els entre­cots més grans que es puguin tro­bar per tal que el pobre con­cur­sant quedi a la rat­lla de la mort.

Fran­ca­ment, no havia vist mai una pro­gra­mació tan hor­ri­ble, una cosa és que cada any repe­tei­xin Verano azul, però he d'adme­tre que mai de la vida arri­ba­ria a tro­bar nens que mal­trac­ten els seus pares sense que aque­lla pobra gent hi pugui fer res, gent que van a sopar a uns gari­tos plens de por­que­ria i greix que ningú ha nete­jat mai.

Ara que es comença a anun­ciar la nova tem­po­rada, temo que les coses no millo­ra­ran. Pot­ser dis­se­nya­ran cor­rec­ci­o­nals per a curar els pobres pro­ge­ni­tors. Tal com va la cosa, els acon­se­lla­ria pas­sar-se a les sèries ame­ri­ca­nes, fran­ce­ses, del nord d'Europa... i obli­dar-se d'aquests pro­gra­mes d'entre­te­ni­ment que ja han tocat fons.