Enveja

La set­mana pas­sada, molts cata­lans vam sen­tir una enveja sana men­tre seguíem el dar­rer debat entre el pri­mer minis­tre escocès, Alex Sal­mond, i el cap de la cam­pa­nya Bet­ter Toget­her (Millor Junts) i exmi­nis­tre de Finan­ces britànic, Alis­tair Dar­ling. Les com­pa­ra­ci­ons eren ine­vi­ta­bles, i sem­pre en con­tra nos­tra.

L'aposta sobi­ra­nista de Sal­mond va tro­bar, l'octu­bre de 2012, una res­posta impe­ca­ble­ment democràtica per part del pre­mier James Came­ron, amb la sig­na­tura de l'acord per cele­brar el referèndum d'inde­pendència que tindrà lloc el pro­per 18 de setem­bre. Para­do­xal­ment, en tots aquests mesos, les reac­ci­ons més furi­bun­des con­tra el procés escocès no han pro­ce­dit de Lon­dres, de Bir­ming­ham o de Manc­hes­ter, sinó de… Madrid.

Ara bé, la lliçó que han donat con­ser­va­dors, labo­ris­tes i libe­ral-demòcra­tes britànics en aquest tema no ens ha de fer creure que aquest ha estat el tarannà habi­tual dels governs de Lon­dres. I si no, que ho pre­gun­tin als indis, als nadius aus­tra­li­ans o als matei­xos nord-ame­ri­cans. I també als seus veïns irlan­de­sos, que un dilluns de Pas­qua del 1916 van viure l'inici d'uns enfron­ta­ments amb les for­ces britàniques que cau­sa­rien cen­te­nars de morts, la des­trucció de part de la seva capi­tal, Dublín, i la posada en marxa d'una maquinària repres­siva bru­tal.

Mal­grat el fiasco de l'aixe­ca­ment de Pas­qua, la seva lla­vor va fer pos­si­ble que, només 6 anys després, la major part d'Irlanda fos inde­pen­dent. Aquest va ser un dels miralls de Fran­cesc Macià quan va orga­nit­zar l'ano­me­nat Com­plot de Prats de Molló, que pre­veia una invasió armada del nos­tre país. El poste­rior fracàs també es va con­ver­tir en una victòria política. Ara bé, a diferència d'Irlanda, la gesta de l'Avi no va por­tar Cata­lu­nya a la plena sobi­ra­nia. També 6 anys més tard, el Prin­ci­pat ence­tava auto­no­mia. El text ini­cial apro­vat pel poble i el seu resul­tat final, després del ribot de les Corts espa­nyo­les, s'assem­bla­ven tant com la nit i el dia. Els sona?