Bestieses que em passen pel cap
Històricament, el terme socialisme ha acompanyat ideals de transformació i justícia social. Des dels utòpics del segle XVIII fins als socialdemòcrates del segle XX, el socialisme ha intentat construir alternatives a l'explotació i a la desigualtat. Avui, en canvi, és com una llufa a l'esquena d'alguns partits polítics amb enormes dificultats per connectar amb la ciutadania.
Quines són les raons que expliquen aquesta deriva des del vell i prestigiós socialisme cap a un nou socialisme desfasat i en declivi? Segur que són múltiples i inabastables en un article periodístic, però m'atreveixo a cridar l'atenció sobre les dificultats del socialisme actual per respondre a dues preguntes que, de manera recurrent, li formula la ciutadania.
En primer lloc, el socialisme actual respon amb evasives a la pregunta bàsica sobre el model socioeconòmic: ¿a qui estimes més, al lliure mercat o a la regulació estatal? Com aquells infants que, quan se'ls pregunta si estimen més el pare o la mare, responen que a tots dos, el socialisme no és capaç de prendre partit i construeix un sofisticat i força incomprensible argument sobre la necessitat d'un mercat regulat i equilibrat per l'estat i d'un estat que s'alimenta dels recursos del mercat. Un argument que avui resulta inacceptable; però que, curiosament, havia estat la clau de l'èxit del socialisme durant la segona meitat del segle XX. La socialdemocràcia europea havia aconseguit una mena d'equilibri miraculós que afavoria tant el creixement econòmic com el benestar social. I no ho feia escollint entre el mercat o l'estat, sinó buscant l'equilibri entre ambdós. Aquesta aposta per l'equilibri, abans victoriosa, avui és percebuda com incapacitat i covardia; i explica el refús d'una ciutadania que no està ni per mitges tintes ni per polítics pusil·lànimes.
En segon lloc, ara en clau catalana, el socialisme actual tampoc és capaç de respondre a un dels interrogants que més interessen: ¿què sou, unionistes o independentistes? Les vacil·lacions en aquest terreny són fortament penalitzades, ja que suposa no pronunciar-se sobre el principal assumpte de la nostra agenda política. Aquesta indefinició, però, curiosament, també havia estat la clau de l'èxit del socialisme de les darreres dècades. El socialisme havia relligat l'ànima catalana i l'espanyola d'una part important de la ciutadania. Una població que aconseguia integrar-se sense necessitat de respondre a la incòmoda pregunta de si s'estimava més la mare independentista o el pare unionista. Tanmateix, no respondre avui a aquesta pregunta és intolerable, de manera que les vacil·lacions socialistes es converteixen en una mostra més de la seva incapacitat i covardia.
En definitiva, ¿com pretenen els partits socialistes recuperar la confiança de la ciutadania si no són capaços de respondre a dues preguntes tan bàsiques amb claredat i sense ambigüitats? Si volen recuperar-se, no els queda més remei que escollir, sense amagar-se ni en economies mixtes ni en terceres vies federalistes. O potser podríem pensar en una alternativa: considerar que l'equilibri no només és una mostra de covardia sinó també d'intel·ligència, que les vacil·lacions no només mostren incapacitat sinó també voluntat d'incorporar una major complexitat, que la comprensió del món no depèn només d'escollir entre el blanc o el negre sinó també d'apreciar la seva exuberant policromia. Però bé, suposo que tot això ja està més que superat, no? Quines bestieses em passen pel cap.