Califat

Què se'n deu haver fet, d'aque­lles noies? Segres­ta­des a Nigèria avui fa 142 dies, algu­nes van esca­par, però encara en que­den 220, apro­xi­ma­da­ment, que el més pro­ba­ble és que no les tor­nin a veure a casa seva. Forçades pels seus rap­tors, totes, i algu­nes venu­des com a escla­ves, els detalls són fàcils d'ima­gi­nar. Segons un por­ta­veu de l'horda que se les va endur, l'islam per­met l'escla­vi­tud i les noies no han de rebre esco­la­rit­zació sinó ser­vir com a mullers. A Occi­dent van tar­dar a reac­ci­o­nar, però durant uns dies hi va haver una mica de cam­pa­nya i unes quan­tes cele­bri­tats van fer-se unes fotos. “Tor­neu-nos les nos­tres noies”, era el lema. No les han tor­nat ni les tor­na­ran. Pot­ser quan faci un any en par­la­rem una altra vegada. A propòsit del nou cali­fat que ha sor­git a Meso­potàmia, amb gran des­ple­ga­ment de segres­tos, tor­tu­res i matan­ces, deia el papa Fran­cesc que “és lícit atu­rar l'agres­sor injust”, però compte: “No dic bom­bar­de­jar o fer la guerra.” La cínica pre­gunta sobre quan­tes divi­si­ons té el papa torna a ser opor­tuna. Si no ens diu com s'ha de fer per anar a bus­car els assas­sins un per un i tan­car-los fins que abju­rin els seus errors, això és par­lar per par­lar. I, per par­lar-ne amb pro­pi­e­tat, hauríem de recu­pe­rar ter­mes com ara neteja ètnica i per­se­cució reli­gi­osa, que es van fer habi­tu­als durant les guer­res balcàniques, i que ara hi ha com por de fer ser­vir, no fos cas que quan tor­nin els mem­bres de les bri­ga­des inter­na­ci­o­nals ens ho facin pagar. Men­tre les ban­de­res del cali­fat ja one­gen pels car­rers d'Europa, cen­te­nars de mer­ce­na­ris van a posar-se a les seves ordres, sense cap pro­blema a la fron­tera ni per anar ni per tor­nar. Aviat veu­rem què han après. Occi­dent, en aquests anys d'Obama, desu­nit i irre­so­lut, ha per­dut tota capa­ci­tat de dis­su­asió: les nos­tres cri­des a la pau i a la justícia uni­ver­sal són con­tem­pla­des pels admi­ra­dors de l'exter­mini com una prova de covar­dia. Més pro­clius a dis­cul­par els agres­sors que de res­ca­tar les vícti­mes, amb prou fei­nes ens ado­nem que a prop estem de morir del mateix mal.