Doble vida

El concepte de la doble vida ha agafat protagonisme a Catalunya. La perplexitat general pel cas Pujol (Jordi) em remet a Pujol (Joan), el català conegut com Garbo, el doble espia que va jugar un paper decisiu en l'èxit del desembarcament de Normandia i, per tant, en la victòria aliada sobre Hitler. La capacitat de Pujol (Joan) per la doble vida li va permetre enredar els nazis i ser condecorat pels dos països en guerra. La diferència essencial entre un Pujol i l'altre és que el doble joc de Garbo genera una èpica personal i el del fundador de CDC, només patetisme. En el cas de Pujol (Jordi) hi ha doble vida al servei d'una doble moral. Està en la línia dels predicadors enxampats en els pecats que blasmen des de la trona: el predicador del valor patriòtic de pagar impostos és un lladre fiscal. L'objectiu és només acumular diners. En aquests casos ni èpica, ni ètica, ni estètica. En política això no s'ha de confondre amb alguns espectaculars canvis de camisa que acaben tenint efectes positius en determinades situacions. Adolfo Suárez va passar de secretario general del Movimiento a jugar un paper clau en el canvi democràtic a Espanya. El franquista Samaranch va resultar instrumental perquè un alcalde socialista portés uns Jocs a Barcelona... Potser un dels personatges polítics amb més capacitat per gestionar dualitats va ser Mitterrand, president de França durant catorze anys.
Mitterrand va ser condecorat tant pel govern col·laboracionista de Vichy com pel moviment de la Resistència, va esdevenir mestre en l'art de la cohabitació amb primers ministres de dretes, va amagar un càncer que l'hauria apartat del poder els darrers dos anys i va provocar un cop d'efecte sensacional quan, al seu enterrament, al costat de l'esposa oficial, van aparèixer, presidint el dol, “l'altra” i una filla que eren desconegudes pels ciutadans de la França. Les dobles vides de Mitterrand van assegurar-li carisma pòstum. Aquests dies el carisma acumulat de Pujol ha quedat reduït a trista caricatura.