Mentrestant, el cap fred

Via Josep Benet, amic seu, vaig conèixer Mau­rici Ser­ra­hima, ja gran. Era alt per la seva època, d'una prestància de caire britànic, bar­ce­loní i sar­ri­a­nenc, un pèl llunyà en el seu tracte, d'una con­versa cul­tu­ral analítica, nítida i pro­funda. El vaig trac­tar perquè estava fent la tesi doc­to­ral sobre la guerra i la post­guerra i ell l'havia vis­cut i sofert com pocs, però li'n vaig poder par­lar poques vega­des; ell sem­pre em reme­tia a les seves Memòries de la Guerra Civil i de l'exili: 1936-1940.

Josep Benet era el mem­bre més des­ta­cat, el més votat de tot l'Estat, del grup sena­to­rial català Entesa dels Cata­lans, una can­di­da­tura unitària a les pri­me­res elec­ci­ons gene­rals després del fran­quisme, el 15 de juny de 1977, que va ser pro­mo­guda per l'Assem­blea de Cata­lu­nya. La idea ini­cial fou del PSUC, for­mada també pel PSC-PSOE, ERC i diver­ses for­ces de l'esquerra naci­o­na­lista amb suport d'Estat Català, FNC i inde­pen­dents. Ser­ra­hima havia estat nome­nat sena­dor per desig­nació reial, i ho acceptà per enfor­tir Cata­lu­nya en la Tran­sició, no sense dub­tes, però també amb una certa satis­facció. Això sí, sem­pre va actuar d'acord amb l'Entesa, els qui tenien dipo­si­tada la con­fiança política de la immensa majo­ria de votants cata­lans.

Havia estat un dels fun­da­dors d'UDC, col·laborà al diari El Matí fins que la revolta mili­tar fra­cas­sada ori­ginà la guerra civil. Va arris­car greu­ment la seva vida per aju­dar reli­gi­o­sos per­se­guits i altres sense cap recurs econòmic que esta­ven ama­gats. S'exilià al final de la guerra i retornà el 1940 per aju­dar al redreçament cul­tu­ral i cívic; el polític només es podia fer en la clan­des­ti­ni­tat, en la qual actuà con­vençut. Con­ti­nu­a­dor d'una nis­saga de pro­homs de la ciu­tat, amant del país amb una passió ferma i per­ma­nent que han pos­si­bi­li­tat el moment naci­o­nal previ a deci­dir el nos­tre futur en què ara estem abo­cats.

Sol, sense conei­xe­ment de ningú, escri­via en l'espe­rança del demà un die­tari que va titu­lar Men­tres­tant, edi­tat per RBA, un lli­bre de reflexió, del qual deia el 26 de setem­bre de 1947 : “ Si n'he fet de coses anònima­ment! Tant se val... encara que de vega­des dol una mica. Pot­ser vaig ser, si no el pri­mer, un dels pri­mers a començar. I Men­tres­tant ha estat el pri­mer lli­bre polític d'aquesta etapa. Ningú no m'ho traurà... Això, si algun dia arriba a ésser publi­cat.”

Un lli­bre igno­rat que estava a l'arxiu per­so­nal de Josep Benet i que Jordi Amat i Josep Poca van tro­bar i han endreçat i posat a l'abast de tot­hom . Una obra més que útil que pot aju­dar UDC a pren­dre deci­si­ons, molt més fàcil que l'any 1947 i amb una pro­jecció ava­lada per mili­ons de cata­lans. Un tes­ti­moni que corprèn si hom té en compte el moment que vivia el país en plena post­guerra i amb l'aqui­escència de les potències ven­ce­do­res de la guerra mun­dial de per­me­tre con­so­li­dar la san­guinària dic­ta­dura fran­quista.

UDC sap que el repte actuAL, d'una
situ­ació anòmala des de fa tres-cents
anys, està resu­mit en aquesta frase de Ser­ra­hima: “Con­ser­vem din­tre nos­tre l'espe­rança d'un temps futur (...) la vida de la nos­tra terra i con­tri­buir a fer-la en la rea­li­tat tan bella com la vivim en els nos­tres som­nis”.

El cap serÈ en aquest moment tan deci­siu, lluny de pro­vo­ca­ci­ons, ava­lats pri­mer pel dret com a poble a deci­dir què vol i, també, pels con­cep­tes i valors democràtics, tei­xint el nos­tre destí i com ell acaba Men­tres­tant: “Dins la pro­funda nit tran­quil·la des­tria l'alba que vindrà.”