Cames ansioses

Aquest estiu vaig sentir una conferència de l'aventurer i emprenedor de Sant Joan de les Abadesses Albert Bosch. Bosch va explicar com concep les seves aventures, que inclouen des d'haver pujat als cims més alts de cada continent fins a haver anat caminant al Pol Sud o haver fet una marató a l'Amazones. Va dir que cada projecte requereix set elements: disciplina, adaptació a la incertesa, organització, finançament, gestió de riscos, un sentit d'equip i un objectiu que doni sentit a tot plegat. Bosch va projectar fotos en PowerPoint per il·lustrar cada concepte: per a la disciplina, una foto d'ell corrent al desert, o per a la incertesa, una foto on sortia travessant l'escletxa d'una glacera.

Al final, per donar una aplicació rellevant a la seva conferència, Bosch va dir que proposar-se reptes nous i treballar per assolir-los cada vegada serà més important per adaptar-nos al món incert i complex en què vivim. La filosofia pràctica de Bosch, doncs, proporciona unes directrius per poder viure en el present i en el futur.

Però aquesta conclusió conté dues premisses problemàtiques. En primer lloc, no és evident que el món sigui més complex avui que a la Grècia clàssica, per exemple. De fet, es pot afirmar perfectament el contrari. Si comparem els arguments de la tragèdia grega, que segons Aristòtil inclouen un canvi de fortuna (la catàstrofe), la inversió d'un estat de coses (la peripècia) i un descobriment (l'anagnòrisi), amb la complexitat narrativa que permeten fer el PowerPoint, el blog, el Twitter o el documental, ja es veu que les narratives dominants actuals han simplificat dràsticament el món.

En segon lloc, fins i tot si acceptem que el món és més incert i complex, d'això no se'n deriva necessàriament que ens hàgim d'adaptar a les noves circumstàncies. També es pot afirmar que el que s'ha de fer és procurar reduir la incertesa o transformar les formes actuals de complexitat. Aquí topem amb un fet sorprenent, que és que, tot i l'enorme
energia que traspuen les proeses dels aventurers professionals, la seva posició vers el món es pot interpretar com a passiva i no intervencionista. Els aventurers recorren el món, l'admiren i l'utilitzen com a repte, un repte en què, si es vol, el propi cos es barreja amb la naturalesa, però en cap cas no es proposen de transformar-lo i actuar sobre ell.

Malgrat aquestes limitacions ideològiques, però, la veritat és que les directrius de Bosch són útils i pràctiques. I ho són sobretot en el moment del procés constituent en què ens trobem. Ara que ha passat l'eufòria inicial de proclamació de la llibertat i hem d'encarar la part més feixuga de vertebració del nou estat, necessitem més que mai la disciplina, la gestió i el sentit d'equip. Ara som en aquella etapa de l'aventura en què has fet una bona part del recorregut i ja ni et passa pel cap tornar al camp base, però encara falta l'ascensió del tram final, quan veus el pic a davant teu, imponent.

Potser aquest símil és una mica tòpic. Però com a mínim pot servir perquè sapiguem que, si de tant en tant ens flaquegen les cames, no és perquè tornem a ser el català atemorit d'abans que a l'hora de la veritat tot li tremolava. En realitat, la sensació esporàdica de flaqueig indica el contrari. Ara les cames estan ansioses per dur a terme la responsabilitat històrica que els hem encomanat i alhora saben que no poden fer cap pas en fals, ni córrer més del compte. Però pit i collons, mecàgum l'hòstia, que aquest cim el conquerirem segur.