Violació de la democràcia

La suspensió declarada pel Tribunal Constitucional espanyol de la consulta sobre la independència prevista pel 9 de novembre de 2014 no representarà una violació de la democràcia per a la comunitat internacional. Aquesta és, al meu parer, una de les baules més febles del procés i el que aconsella celebrar la consulta malgrat el sistema constitucional espanyol perquè una mesura repressora contra una crida a l'electorat ben organitzada per la Generalitat, amb totes les garanties i amb observadors sí que podria tenir un cert impacte en alguns actors exteriors. Que ningú no esperi cap mena d'empara en alguna jurisdicció supraestatal si s'acata el veto del TC. De fet, una consulta d'una certa dimensió sobiranista i la seva suspensió ja s'ha produït a l'Estat espanyol, fou l'anomenat segon pla Ibarretxe i no va passar res més que la retirada del lehendakari i la pèrdua del govern per part del PNB durant una legislatura. Ni a Europa ni al món no en van fer cap mena de cas.

Una de les gran ingenuïtats de la base social que impulsa la secessió i també del lideratge polític consisteix a confiar excessivament en la democràcia com a element determinant per al reconeixement de la nova estatalitat. Aquesta circumstància, com fa mesos que comprovem, no afecta la sensibilitat dels governs d'algunes potències europees els quals es comporten més com a estats que com a democràcies. Si aquests dèficits es detecten en realitats com ara França o la República Federal Alemanya podem imaginar la nul·la repercussió que pot tenir la reivindicació sobre el “volem votar” per a un règim comunista de partit únic (la República Popular Xinesa) o per a una democràcia de molt baixa qualitat que voreja l'autoritarisme (la Federació Russa). Val a dir que aquests darrers casos, a més de trobar-se involucrats en greus problemes territorials dins les seves fronteres, gaudeixen d'un vot determinant al Consell de Seguretat de Nacions Unides en el procediment d'admissió de nous membres en aquesta organització.

Recordo, així mateix, que en dret internacional continua predominant el principi d'efectivitat pel qual l'existència d'un nou estat depèn de la presència d'un aparell de govern que tingui un control efectiu sobre el territori i la població de la nova entitat. En aquestes condicions, els altres membres de la comunitat internacional, això és, els altres estats, siguin democràcies o no, passen a verificar l'existència real de l'estat emergit a través del reconeixement, que és l'acte que dóna plena entrada en el sistema de relacions exteriors.

Una altra situació seria que més enllà de la prohibició d'una consulta sobiranista en aplicació del marc constitucional vigent es produïssin violacions greus de drets fonamentals, inclosos els drets vinculats a la participació política com el sufragi en unes eleccions regulars, el dret d'associació o la llibertat d'expressió. Parlem d'atemptats a les llibertats d'un determinat col·lectiu que, en un altre sentit, sí que podrien adobar el terreny per a la invocació del dret a l'autodeterminació dels pobles en una de les excepcions que s'allunyen dels procediments de descolonització. En un escenari així, la indiferència d'estats com ara Rússia o la Xina probablement persistiria, ja que els seus governs practiquen la mateixa repressió (tot i que una estratègia diplomàtica catalana que oferís esquers d'influència econòmica i geopolítica a aquestes potències podria impulsar un gir en la seva posició). Les democràcies occidentals, en el moment de la constatació dels abusos, sí que, en canvi, probablement serien més proclius a sancionar l'Estat espanyol i, en el millor dels casos, a acomboiar un procés de reconeixement d'una entitat sobirana catalana. Com dic, el bloqueig del 9-N per les institucions espanyoles seria diferent d'un context de prohibició d'unes eleccions autonòmiques, o de suspensió de l'autonomia, o de prohibició de partits o de processos per delictes d'opinió. En síntesi, que per cridar l'atenció del món, els catalans encara hem de patir més.