Mirar, espiar

Al Face­book hi he tro­bat pen­jada una foto­gra­fia amb aquest comen­tari: “Un home va ser sorprès in fra­ganti en una andana obser­vant el món real.” S'hi veu un home que no mira el “món vir­tual”, però que, de fet, sem­bla con­dem­nat a obser­var com una dot­zena de per­so­nes espe­ren el mateix tren amb la mirada cla­vada en la pan­ta­lla d'un mòbil. I la para­doxa, o la iro­nia, és que jo he des­co­bert aquesta foto­gra­fia men­tre viat­java en metro i, com tanta altra gent del vagó, mirava què hi havia de nou en el “món vir­tual”, com si hagués obli­dat que m'agrada molt obser­var la gent. A la columna de la set­mana pas­sada apun­tava que entrar en el món inter­nauta és com obrir la porta d'una cla­ve­guera. Ho torno a dir. Tenia pen­sat escriure una columna sobre com també és obrir la porta a l'espi­o­natge a favor del con­trol i del mer­cat. Ho faré, però la foto esmen­tada m'ha dut a intro­duir un altre ele­ment sobre com ens van trans­for­mant les noves tec­no­lo­gies. De sobte, m'ha fet ver­go­nya no mirar la gent al metro, quan cada ros­tre con­forma la geo­gra­fia de la diver­si­tat humana, quan cada expressió du a reconèixer-hi un estat d'ànim, quan cada per­sona con­vida a ima­gi­nar-la. Dei­xem de mirar els altres men­tre mirem pan­ta­lles i sub­mi­nis­trem cons­tant­ment una infor­mació en el món inter­nauta que posa en marxa un sis­tema d'espi­o­natge divers. No sabem fins a quin extrem ens con­tro­len, però no podem igno­rar que vivim en una soci­e­tat de la vigilància en què les dades apor­ta­des a inter­net són regis­tra­des. A més, hi ha l'espi­o­natge mer­can­til amb el qual no pots bus­car una infor­mació sobre una ciu­tat sense que poc després t'arri­bin ofer­tes per viat­jar-hi; no pots, cedint a la como­di­tat, com­prar res per inter­net sense que t'inun­din amb l'anunci de pro­duc­tes sem­blants. No només és la sen­sació que t'espien i que no pots fer cap movi­ment a inter­net sense una rèplica mer­can­til. És aquesta maleïda reducció a l'homo con­su­me­ri­cus.