Prova

La sala d'espera és plena, però la rotació de paci­ents va a bon ritme. La majo­ria de dones han vin­gut soles a fer-se les pro­ves; els homes, acom­pa­nyats de dones; les cri­a­tu­res, per des­comp­tat, també. A algu­nes per­so­nes una crossa, una coi­xesa o un braç en cabes­trell fa evi­dent per què vénen i quina mena de prova neces­si­ten, però a la resta es fa difícil d'ende­vi­nar-ho. Una radi­o­gra­fia de tòrax per des­car­tar una pneumònia o un tumor? Una eco­gra­fia de fetge o de ronyó? Algu­nes dones, no cal dir-ho, vénen a fer-se mamo­gra­fies, perquè els toca –el cri­bratge fun­ci­ona– o perquè hi ha algun senyal d'alerta que ho acon­se­lla. Les dones no par­len, però hi ha mira­des de com­pli­ci­tat esquit­xa­des de neguit; què em tro­ba­ran?, pen­sen. Les revis­tes can­sen, el Face­book no fa gràcia, el lli­bre que por­tes es torna fei­xuc. El temps passa molt len­ta­ment. De tant en tant cri­den algú que no hi és, que no s'ha pre­sen­tat a la cita perquè ha tin­gut por i ha deser­tat o perquè, mira­cu­lo­sa­ment, allà on li feia mal n'hi ha dei­xat de fer. De l'última porta en surt una veu que crida un nom amb ener­gia. És un nom de dona. Les cares s'alcen cap a la veu, dece­bu­des, impa­ci­ents perquè el nom cri­dat no és el seu, però alhora una mica alleu­ge­ri­des perquè encara no els toca, encara estan sal­va­des: la sala d'espera és casa. S'aixeca una dona jove, rodo­neta, morena, cabells arris­sats, d'aspecte agra­da­ble –segur, però, que la seva doc­tora li ha dit que té sobrepès, coles­te­rol –del dolent– i una mica de sucre, i que ha de fer exer­cici, però a ella moure's no se li assenta gens bé–. Sóc jo, diu, i s'estira la brusa, engrapa fort la bossa, se senya i avança cir­cums­pecta cap al box número tres amb ente­resa. El gest de senyar-se, tan fora de lloc, ha aler­tat els altres paci­ents. La miren amb com­passió i li envien mis­sat­ges d'ànim: no serà res, li diuen amb els ulls. Però la com­passió és efímera. Men­tre la dona es des­pu­lla de cin­tura en amunt, a la sala d'espera tot­hom ha tor­nat als mòbils, a la revista de fa tres mesos, i a la por de cadascú.