Opinió

NOTÍCIA DE CALEDòNIA

Quatre dones i una bandera

Aterro a Edim­burg una mica massa tard, només a temps de veure les escor­ri­a­lles de la mani­fes­tació de la gran lògia d'Orange, els fans de la unió, que s'hi han aple­gat per can­tar les excel·lències de la gran família de naci­ons que és el Regne Unit, en parau­les de David Came­ron. Es dis­per­sen però són prou fàcils d'iden­ti­fi­car. Els uneix un color, el taronja, i una ban­dera, la Union Jack. M'acosto a tres noies que veig esti­ra­des a la gespa. Bé, dues dones i una ado­les­cent. Jas­mine, Polly i Sus­sie, se'm pre­sen­ten. “Des­ca­sem després de la pas­se­jada”, em diuen, satis­fe­tes. El dia con­vida a des­can­sar. Calitja, solet, la gespa, molt ben tallada i d'un verd esplen­dorós. És una catifa. Val la pena esti­rar-s'hi i olo­rar-la. El monu­ment a Sir Wal­ter Scott, un escocès que va fer més que molts per la unió amb la seva lite­ra­tura, ens pro­te­geix i pot­ser també ens vigila.

Les tres dones no em rao­nen gaire per què són uni­o­nis­tes. Ho són i punt. Les velles glòries de l'imperi? No en trec l'entre­llat. L'accent escocès és més dur que a baix, a Lon­dres. Perquè són uni­o­nis­tes però estan molt orgu­llo­ses de la seva scot­tish­ness. No estan soles en la pugna pel referèndum. Em diuen: “També comp­tem amb els milers de per­so­nes que estàvem aquí, i els mili­ons que dijous vota­rem no.” Milers? A Edim­burg, una mani­fes­tació de cinc mil o deu mil per­so­nes és mul­ti­tu­dinària (la població de la ciu­tat és de 480.000).

Demano a Polly, Jas­mine i Sus­sie quanta gent hi havia a la mani. “Molta, moltíssima, milers, milers de per­so­nes.” Els demano encara si han vist imat­ges de la V de Bar­ce­lona. No. Ni tan sols fotos? “Ni tan sols fotos.” De fet, no fan la pinta de lle­gir la premsa que les ha publi­ca­des, bàsica­ment el Finan­cial Times i The Guar­dian. I quant a la tele­visió, la difusió que se n'ha fet ha estat tan minsa, prou esca­dus­sera en mit­jans com ara la BBC i Sky News, que sem­bla lògic que no sàpiguen què és això de la V de la Dia­go­nal i la Gran Via. Per sort, o pot­ser per desgràcia, sí que saben on és Bar­ce­lona. “A Espa­nya.” Esbu­fego! Començaria una breu lliçó de geo­gra­fia, política i història, però pro­ba­ble­ment s'ho pren­drien mala­ment. Un estran­ger trac­tant d'edu­car-les. Un altre dia!

Faig una cami­nada, Prin­ces Street amunt, en direcció a l'hotel. Topo amb una taula d'acti­vis­tes del sí. Hi parlo. Una dona gran, d'uns cin­quanta i escaig anys. Exhi­beix un “sí” enorme, i també un parell de car­te­llets que pro­cla­men que votarà inde­pendència per evi­tar que el seu país pren­gui part en guer­res il·legals. Li dic d'on venim, i li pre­sento la meva col·lega Anna. Bar­ce­lona. “Ah, Espa­nya!” I comença el reguit­zell de lamen­ta­ci­ons sobre com de mala­ment està Espa­nya. Ja ni tan sols goso dema­nar-li si ha sen­tit a par­lar de la V. Con­clusió: A Escòcia el sí ha unit molta gent: anti­bel·licis­tes, soci­a­lis­tes radi­cals, naci­o­na­lis­tes de l'SNP. Alguns sabran història, ima­gino. O lle­gi­ran premsa seri­osa.


FAL­TEN 4 DIES



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia