Ucronia

La pregunta “I l'endemà què?” no té resposta. Jo no ho sé. Ningú sap què passarà el dia 10 perquè ningú –i els polítics menys– sap què farà el més d'un milió vuit-centes mil persones el dia 10 de novembre. “Les persones som imprevisibles i totes les revolucions s'han improvisat perquè les fa la gent, al marge dels líders polítics.” M'ho deia l'altre dia una persona que ha estat durant molts anys en primera línia de la política catalana però que ara s'ho mira des d'una altra perspectiva. I sentenciava: “Aventurar-se a dir com actuarà la gent és una temeritat, és fer volar coloms, és fer literatura de ciència-ficció”, em deia. I té raó. El president Mas demanava ara fa uns dies “sincronia completa” als seus –i per extensió als seus socis– a l'hora d'afrontar i gestionar els reptes dels propers mesos, entre els quals la consulta del 9-N i, sobretot, l'endemà. Després del clam popular de l'11 de setembre per la unitat d'acció dels nostres polítics ja hi ha hagut moviments per desmarcar-se d'aquesta homogeneïtat. Fa l'efecte que ja no es vibra en la mateixa longitud d'ona, que la sintonia entre poble i polític es distorsiona. No vull haver de substituir aquesta anhelada sincronia, l'anar tots a l'una i actuar al mateix temps, sense esquerdes ni fissures, per una altra paraula que encara que estigui de moda, no m'agrada. Se la va inventar el filòsof francès Charles Renouvier el segle XIX i juga a ficcionar sobre els fets històrics, coneguda també com “la utopia en la Història”. Allò de “què hauria passat si...” Al pas que anem no vull haver-me de conformar a fer un exercici literari sobre el que hauríem volgut que fos i que no va poder ser. Estic convençut –jo el primer– que ningú vol que s'escrigui el que es coneix com la novel·la històrica alternativa, no, amb la nostra Història, no. Vull pensar que tenim la sort que és el nostre futur el que està per escriure i encara hi som a temps a intervenir-hi perquè ningú pugui posar negre sobre blanc una trista ucronia.