Record de l'Enric Marquès

Uns excel·lents arti­cles de l'Eva Vàzquez i en Pau Lanao han evo­cat, fa poc, els vint anys de la mort de l'artista i acti­vista gironí Enric Marquès Ribalta (1931-1994), a qui vaig tenir el goig de conèixer a les dar­re­ries dels pas­sats anys vui­tanta, en el con­sell asses­sor de la Revista de Girona. Més enda­vant el vaig trac­tar amb més inten­si­tat quan el lla­vors ponent de Cul­tura de la Dipu­tació, Josep Maria Sal­va­te­lla, em va con­fiar la direcció dels Qua­derns de la Revista, a par­tir del número 24, que havia escrit Car­les Vivó, tot un altre per­so­natge. L'Enric Marquès era el maque­tista dels diver­sos volums i hi vaig haver de tenir llar­gues sen­ta­des. Vam con­ge­niar aviat i, tot i les diferències ideològiques en alguns aspec­tes, vam man­te­nir una relació excel·lent. Un dia, a la sor­tida d'una reunió de la Revista, em va pre­gun­tar per on pas­sava per tor­nar a Llo­ret. Jo pas­sava per la car­re­tera gene­ral fins a l'altura de Vidre­res, però vaig enten­dre que si anava per Lla­gos­tera, on ell vivia, li solu­ci­o­na­ria el viatge de tor­nada a casa. De lla­vors ençà, els meus retorns a Llo­ret van ser quasi sem­pre per Lla­gos­tera, de manera que la seva mort, ocor­re­guda un dia que el por­tava la pro­fes­sora Mariàngela Vila­llonga, podia haver succeït també quan venia amb mi. Va tenir, però, bon gust. Morir recol­zat a l'espat­lla de la Mariàngela havia de resul­tar un adéu poètic, amb un punt de tragèdia clàssica, temàtica tan pro­pera a la pro­fes­sora lla­gos­te­renca. Pel que fa als Qua­derns, em va resul­tar un magnífic mes­tre per expli­car-me els secrets del mun­tatge i de la impressió, l'argot dels pro­fes­si­o­nals, els recur­sos que podíem uti­lit­zar, etc. L'Enric Marquès era un artista que, com la majo­ria, no podia pas viure de les arts plàsti­ques i com­pa­gi­nava l'art amb els tre­balls de maque­tista i gra­fista. Tenia la seva bohèmia, que encai­xava per­fec­ta­ment amb aque­lla gran casa on vivia, un antic casino que ocu­pava només en part, i on guar­dava gelo­sa­ment els seus qua­dres en una cam­bra de la part supe­rior. Quan ens trobàvem per tre­ba­llar sobre un nou lli­bre, un cop esta­bler­tes les direc­trius, deia sem­pre: “No patei­xis, això, aquesta nit, m'ho pen­ti­naré.” I tre­ba­llava fins a altes hores. Par­lava clar i català i, en aquest sen­tit, es tro­bava bé amb els qui obra­ven igual. Un dia li vaig pre­sen­tar la meva dona, que és de les que diuen el que pen­sen, i en va que­dar encan­tat. Sem­pre em dema­nava que la portés a les tro­ba­des per, després, sopar tots tres. Parlàvem una mica de tot, de la política, de l'actu­a­li­tat, de la família, dels seus fills... Seguim recor­dant-lo amb afecte.