La columna
Tot nou
Si haguéssiu preguntat al milió vuit-centes mil persones que fèiem l'espaterrant i envejada ve baixa dijous passat –i també als centenars que s'estaven als marges, a l'ombra, perquè al mig de la Diagonal el sol estavellava les pedres–, si els haguéssiu preguntat, dic, una per una, per què hi eren, us haurien dit que hi eren perquè volen votar. I que volen votar, ras i curt, per fer un nou país. Molt bé. I si haguéssiu preguntat una mica més sobre què vol dir fer un nou país, i com ha de ser i com se l'imaginen, us haurien dit que el nou país ha de ser una terra de més oportunitats, menys fracàs escolar, uns hospitals més dotats econòmicament, menys atur, més oportunitats per als petits empresaris, que no expulsi els seus joves ni els seus científics, sense corrupció, etc., etc. Molt bé, tot això.
Escric aquesta columna a casa, suant, amb totes les finestres tancades, les portes que donen al pati també. Doble vidre a tot arreu. No puc obrir perquè hi ha un gos que borda. Borda, borda, borda... hores i hores i hores. Arriba un moment que els lladrucs se't fiquen al cervell i fins i tot algun moment que la bèstia s'atura –perquè bé ha d'agafar alè i descansar una mica– et sembla que continua bordant. Borda al matí. Borda a la tarda. Borda a la nit. I quan ja no li queda veu, el pobre animal plora, fa uns grinyols aguts, llastimosos, insuportables. És molt difícil saber en quin balcó i en quin bloc de pisos tenen la bèstia tancada; l'origen del so sovint és enganyós. El que és segur és que en aquella casa hi viuen uns amos incívics que fan patir amb crueltat un animal i que molesten i fan malviure moltes persones de la comunitat. No sé si aquests amos van fer la ve baixa. És possible que portessin una estelada penjada al coll i que fossin els que més van cridar que volien llibertat i independència i tot això. És possible –ai las!– que siguin dels que ho vulguin tot nou i recte, girat com un mitjó, mentre el seu gos es consumeix de pena i els veïns, d'indignació.
