El joc llarg
Si no hi ha cap imprevist, avui el Parlament farà un nou pas endavant en l'extensió de la democràcia directa amb l'aprovació de la llei de consultes. Bé, aquesta seria la interpretació que faria un ciutadà qualsevol si Catalunya fos un cantó suís i l'Estat espanyol es digués Suïssa. No és ben bé el cas. Els suïssos van tenir Calví i la reforma protestant i nosaltres la Santa Inquisició i dues cullerades de pecat original. I és que només aquí la llei pateix d'un doble pecat. D'origen: la fan els catalans. I d'intenció: vol servir per preguntar als ciutadans quina relació tenir amb l'Estat que l'acull.
Deixem doncs enrere la sempre dolorosa comparació amb altres països europeus i centrem-nos en el que, com corre la brama, preocupa la gent. Davant del ja anunciat fre a la consulta, triarà Catalunya, amb el Parlament i el govern al capdavant, el joc curt o el llarg? Consulta, eleccions plebiscitàries o estirar la legislatura uns mesos més? Si hem de fer cas de la imatge que el president Mas ha ofert, i sigui quina sigui la resposta, hauríem de dir que al seu caràcter fred, racional i estratègic li escau més el joc llarg. Tanmateix, com ell no s'ha estat de dir, la resposta no només depèn d'ell.
La batalla a la quAL els populars s'han llançat de cap segueix un guió clar i definit que convé recordar, el de l'exasperació. A l'enemic, ni aigua. Ni atenció, ni reconeixement, ni gaire res que pugui donar alè o qualsevol espai a l'esperança. D'una banda, l'Espanya una, centrípeta i redemptora. De l'altra banda, el no-res. L'enemic, doncs. Recordem novament els mitjans a disposició per dur a terme el seu propòsit: l'estat u i tri amb el seu control del legislatiu, l'executiu, la fiscalia i el Tribunal Constitucional. També, és clar, compten amb l'ajut de la UDEF i el CNI; amb les quotes de repartiment del dèficit públic; i, és clar, amb l'accés al fons de liquiditat (el FLA). Per si fos poc, els quadres populars coneixen bé l'administració de l'Estat i han tingut temps i mitjans sobrats per confegir una carpeta Pujol, de la mateixa manera que abans n'havien aplegat una de nom Carod o Mas. I el que vindrà.
L'estratègia de l'exasperació no
pretén altra cosa que la implosió (cap a dins) de l'espectre polític català, fet que
exigeix en paral·lel fer esclatar la confiança entre la ciutadania i els seus líders polítics. Segons el guió, el triomf de l'estratègia marcada implicaria el desbordament emocional de la població, la fractura dels partits existents i la confecció d'un nou i inestable panorama polític a Catalunya. De moment no se n'han sortit, tot i que en aquest punt cal seguir atents l'anunciat projecte de Duran i veure com rima amb el missatge apocalíptic d'Aznar. Fet el resum, subratllem els múltiples errors de base dels populars: la lectura tàctica, estàtica i conjuntural, del majúscul problema territorial que no han volgut gestionar; el menysteniment de la solidesa de la reclamació catalana; i la quantitat de mal ja fet a la causa estatal. És l'anomenada teoria de la desconnexió, que han tingut quatre anys per ignorar.
Parafrasejant Cameron, el govern del PP passarà, vindran nous contextos polítics i el malestar català no desapareixerà. Espanya avança cap al desgovern. Ho farà abans Catalunya? El que caldria esperar és que tots els passos fets: l'afirmació de Catalunya com a subjecte polític, la mobilització ciutadana en suport al seu Parlament i el lideratge del govern, no se'n vagin també a l'aigüera. El perill és el que apuntava el poema de Yeats: els millors manquen de convicció, mentre que els pitjors estan plens de passió. Esperem que aquest cop no s'apliqui. És justament el que alguns desitjarien.
