De cèsars i déus
És ben lícit preguntar-nos pel paper de l'Església en el procés actual de Catalunya, fins i tot en el dubte de si ha de tenir-hi algun paper, ja que el tema és força complex i sempre hi haurà qui recordarà que cal donar “al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu” (Mt. 22,21) i alguns invocaran aquell “el meu regne no és d'aquest món” (Jn.18,36), reafirmant-ho amb contundència. Però les paraules, com els fets, cal situar-los en el seu context per donar-los el valor que tenen, sense oblidar que cèsars i déus poden generar un ampli debat però que Cèsar i Déu estan en dos estrats diferents i, per això, cal separar el gra de la palla.
Fa uns dies, Salvador Pié publicà a les pàgines de La Vanguardia un article sobre el dret a decidir, una reflexió interessant pel que diu, però molt més interessant pel que no diu i s'endevina. Talment, Pié obra al debat un nou concepte importat de la seva apreciada Itàlia, el “integralisme catòlic”, com a fase que “intenta superar nacionalcatolicismes, cristians pel socialisme i fonamentalismes”, en un primer error d'apreciació al posar els tres conceptes al mateix sac, quan uns corresponen al manteniment de determinades prebendes i altres parlen de l'Església dels pobres i per els pobres. Més, aquest seria un altre debat, per si sol apassionant.
Fills d'una llarga història, podríem caure en l'equívoc dels quatre mil·lennis de la crònica dels nostres germans grans, el poble que s'aplegà a l'entorn del pare Abraham, de l'alliberador Moisès, del conqueridor Josuè o del líder Zorobabel, on era impossible separar el fet religiós del patriòtic. I quan aquell revolucionari conegut com Jesús intentà capgirar-ho, no trigà gaire en aparèixer Constantí el Gran i tallar de soca-rel el futur d'un missatge nou, que quedà presoner fins avui en un contradictori territori de frontera.
Tornem a l'avui més immediat, al que, doncs sí, hem viscut el Concili Vaticà II i els documents dels bisbes de Catalunya (Arrels cristianes de Catalunya, 2008; Al servei del nostre poble, 2011), i fins alguns poden pensar, amb tot el dret, que amb la Constitució Espanyola (1978) i l'Estatut de Catalunya (1979) hem conquerit poder anar exercint el dret de decidir, des d'aleshores fins ara. I aquesta és la baula on trontolla l'escrit de l'estimat amic Salvador: oblidar que l'actual procés no parteix de zero, sinó que està marcat per una llarga crònica de desacords, allò que alguns en diríem “per un continuat exercici des del centralisme espanyolista del dret de conquesta” i ell no sé gaire com definiria. Encara, pocs dies abans d'aparèixer l'article al diari, el cardenal Cañizares, ja anomenat proper arquebisbe de València, recordava el perill que representaven els nacionalismes (els dels altres), i dies després els bisbes de Solsona i Girona feien una proclama a favor de l'exercici del dret a decidir i la consulta del 9-N, quan Sánchez-Camacho reclamava a la Conferència Episcopal Espanyola que actués contra el bisbe Novell per haver proclamat idees perilloses. Fills d'una determinada tradició, estem abocats a mantenir els grans debats de frontera.
Mai NO he estat gaire d'acord amb el que significà el pontificat de Joan Pau II, però conservo uns retalls del seu discurs a la Unesco (2.6.1980): “Sóc fill d'una nació que ha viscut les experiències més grans de la història, que els veïns l'han condemnada a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i ha restat ella mateixa. Ha conservat la seva identitat i, malgrat les ocupacions estrangeres, la seva sobirania nacional, no recolzant-se en la seva força física, sinó únicament en la seva cultura.” El discurs segueix i no té pèrdua.
