Desclot
Les asprors
Les intervencions d'Alícia Sánchez-Camacho i d'Albert Rivera són cada vegada més aspres. Paper de vidre. No són només ells. Els dirigents del PP i de Ciutadans esmussen. Fan suar els faristols. Apareixen profundament emprenyats amb el món que els volta, amb els desafiaments, les derives, les conspiracions i la gent sensata que vol decidir en general. Això els donarà vots? Potser entre els més irritats. I entre els trastornats. El to es fa més insuportable quan es constata que aquests dos partits tenen al darrere la força de l'Estat. De les més altes institucions i dels més grans poders. La força, al remat. No pot aparèixer com a víctima indignada qui al darrere amaga la destral. En el cas de Ciutadans s'entén perquè ells mateixos són una alteració. Una reacció alterada. I en el cas del Partit Popular? Se suposa que són una alternativa d'ordre a Espanya. L'ordre, fins i tot a Espanya, ha d'aspirar a un punt d'elegància. Així és arreu del món civilitzat. La comparació fereix, per agosarada, però Winston Churchill sempre va mantenir l'elegància. El gran primer ministre britànic va apel·lar a la sang, a la suor, a les llàgrimes i a la victòria. No al fel. Qui aspira a infondre autoritat no pot ser un autoritari desbocat. Tot això que vivim passarà, d'una manera i una altra, i els dirigents del PP i de Ciutadans continuaran convivint amb la gent. Amb tot el que diuen i fereixen, han pensat com s'ho faran? Fan por i es quedaran sols. Els faristols descansaran. I la humanitat, també.