Càstig o revolució
Tot considerant que la secessió de Catalunya sols és concebible mitjançant un gest unilateral de ruptura del sistema constitucional espanyol convé tenir present quines poden ser les respostes de les institucions centrals i quines exigències humanes i tècniques es reclamen per encarar el desafiament amb unes mínimes possibilitats d'èxit. Una de les qüestions clau és que, tant en l'escenari d'una consulta materialitzada contra una resolució del Tribunal Constitucional com en el d'una declaració unilateral d'independència després d'unes eleccions “plebiscitàries”, cal un equip públic disposat a desobeir i a patir les conseqüències d'aquesta desobediència. No sols es tracta del president de la Generalitat, del seu govern o d'un determinat nombre de diputats que poden ser responsables penalment de les seves accions (tot sigui dit de passada, no està gens clar que una declaració unilateral d'independència, que deriva d'un vot parlamentari, no estigui coberta per la garantia de la inviolabilitat dels diputats que els eximeixi de responsabilitats jurídiques, però això és una altra qüestió que ja analitzarem si es presenta). El tema que ens ocupa és que el cercle de persones cridat al sacrifici personal, professional i patrimonial en cas que hi hagi la intenció d'arribar fins al final és força ampli, a més de la fermesa que es requeriria a molts sectors de la ciutadania en actituds que van més enllà de fer una manifestació. Ja se sap: una cosa és manifestar-se per la independència i l'altra fer una independència. El moviment sobiranista català basa la seva força en els centenars de milers de persones que han anat sortint al carrer per la Diada en els darrers tres anys, però per saltar la paret calen sobretot uns quants milers de funcionaris municipals i de la Generalitat, mossos d'esquadra, regidors i alcaldes disposats a entomar penes de multa de fins a vint-i-quatre mesos i d'inhabilitació de fins a tres anys.
Una pregunta recurrent consisteix a precisar si la desobediència de les autoritats catalanes pot motivar la suspensió de l'autonomia. La resposta és que no, per bé que les autoritats espanyoles, de vegades proclius a vulnerar la seva pròpia Constitució, podrien reiterar aquesta transgressió de forma desproporcionada. Com se cita sovint, la resposta més contundent que el govern espanyol activaria en cas que una comunitat autònoma no compleixi les seves obligacions constitucionals i legals és l'article 155 de la Constitució. Si el govern estatal estima que les autoritats catalanes vulneren la Constitució o actuen de forma que atempten greument contra l'“interès general d'Espanya” (per exemple, si no s'obeeix una resolució del Tribunal Constitucional) el govern de l'Estat, previ requeriment al president de la comunitat autònoma i amb l'aprovació de la majoria absoluta del Senat, pot adoptar les mesures necessàries per obligar la comunitat autònoma al compliment forçós de les esmentades obligacions. Aquestes mesures es limiten a corregir la violació detectada o a assegurar la protecció de l'“interès general”, tot permetent al govern de l'Estat, com es deriva del segon epígraf de l'article 155, dictar instruccions directament a les autoritats autonòmiques. La substitució del govern de la Generalitat pel govern estatal es produeix no amb caràcter general sinó sols en allò que afecta a l'incompliment. Per exemple, l'establiment de la dependència directa dels cossos de seguretat autonòmics al ministre de l'Interior a fi d'impedir la celebració d'una consulta.
Així doncs, també els quadres de l'administració catalana, incloent-hi la policia, estarien disposats a no seguir els mandats del govern espanyol un cop immersos en el 155 CE? Aquesta és la variable clau per copsar una certa probabilitat de desenllaç favorable a la causa sobiranista. Però també en això, com en la veritable intenció de l'actual estament polític català, a aquestes alçades, només romanen incògnites.
