Una bandera de banderes
Un símbol neix per acord social, té una història al darrere i és una representació d'una idea perquè pugui ser percebuda per algun dels sentits. L'etimologia del mot símbol deriva del grec (símbolon), que vol dir aproximadament ‘llançar amb' o ‘ajuntar amb', és a dir, el símbol treu a la llum una altra realitat, com ara que un drap innocent de dos colors pot significar, a ulls dels catalans, una permanent amenaça per als interessos d'un país com és Catalunya.
De símbols, n'hi ha de moltes menes, però en tenim un de molt vist, i és la bandera espanyola, que el 17 de setembre va guanyar protagonisme a Vilassar de Dalt, on brillava per la seva absència, i és que un jutjat de Barcelona va desestimar el recurs de la Delegació del Govern a Catalunya que imposava la bandera espanyola a l'ajuntament. Fa 22 anys que la bandera rojigualda no oneja al balcó de l'ajuntament de Vilassar de Dalt, un fet que demostra la transcendència social dels símbols i les seves representacions com a sentiments de la societat.
L'Ajuntament vilassarenc ha manifestat per activa i per passiva que la bandera espanyola no és un símbol que els seus convilatans vulguin lluir a la casa de la vila, i no cal presentar com a excuses que és a la tintoreria perquè s'embruta molt. La raó és ben simple: aquest símbol mai ens ha representat, mai ha generat un sentiment per part dels catalans de pertinença a la comunitat espanyola, la qual respecto com a tal. Mai.
L'any 1714, per dret de conquesta, és a dir, a cop de violència, van ser usurpats els drets i llibertats de Catalunya, que va ser sotmesa a les imposicions dels Decrets de Nova Planta, publicats el 1716, any en què es crea l'Estat espanyol i també la bandera espanyola. Un símbol que per als catalans sempre s'ha associat a la pèrdua de les llibertats i, per tant, a un rebuig permanent.
La combinació de colors de la bandera, dues franges vermelles i una de groga, no provoca animadversió per aquesta realitat en si mateixa, sinó que ho fa pel significat que evoca al llarg de la història. El símbol, doncs, és una realitat que n'evoca d'altres a la nostra ment per mitjà d'algun procediment d'analogia. En el cas que ens ocupa, l'analogia que hi fem la majoria de catalans és de submissió per la força de les armes, i no pas de les idees.
Amb el pas dels anys, aquest sentiment s'ha mantingut viu, amb episodis extremadament violents per part de l'Estat espanyol, com ara la guerra civil espanyola i la cruel repressió franquista. Una etapa en la qual el règim va voler esborrar del mapa tot allò que sonés a llengua i cultura catalanes.
Des del naixement de la Constitució, tots els governs espanyols que han onejat la bandera d'Espanya l'han defensat com a símbol de símbols (una bandera de banderes), per damunt, naturalment, de la senyera o l'estelada. Els catalans són nacionalistes però els espanyols no, perquè són l'Estat mateix, són la llei que ha de prevaldre per damunt de les lleis catalanes. Espanya, i, per tant, la bandera espanyola, mai ens ha volgut com a germans i, per tant, mai representarà Catalunya.
Ara el símbol de l'estelada, amb una llarga etapa de la tradicional senyera, ens evoca imatges de país propi, d'independència, imatges que hem forjat per projectar-nos com el següent estat d'Europa. Un símbol, doncs, que sí que ens representa en un horitzó il·luminat per la llibertat i la solidaritat dels pobles.
