Europa, amiga eterna
Segurament no és cap maledicció dels déus el paper que Catalunya ha jugat dins la vella Europa, durant els 1600-1800. Inserida entre dos dels estats més potents del continent des de l'edat moderna, es troba al bell mig de les ambicions i tensions de poder dels monarques que l'han desitjada per la posició privilegiada entre les fronteres i el mar. I se l'ha jugada sobretot en dues conteses rellevants amb les quals es conforma part del mapa de l'Europa contemporània. La que s'acaba amb la pau de Westfàlia (1648) i la que desemboca en el Tractat d'Utrecht (1713).
En les dues ocasions, Catalunya lluita al bàndol contrari del propi monarca: contra Felip IV, des de les revoltes del 1640 que generarà la guerra dels Segadors amb l'acord amb la França de Lluís XIV, amb qui pacta una república catalana, fins a la guerra de Successió en prendre partit pel candidat austríac, al costat de mig Europa. En tots dos casos, Catalunya es queda sola. En el primer cas, els francesos la deixen penjada i pacten amb Felip IV. En el segon cas, els seus aliats anglesos es passen de bàndol i, amb el Tractat d'Utrecht signat, Catalunya i tota la confederació de la Corona d'Aragó es queden soles lluitant contra el rei Borbó que ja regnava a Madrid. Com és sabut, el 1658 els dos reis, amics recents, es parteixen Catalunya mentre fumen la pipa de la pau. El francès es queda el vessant nord del Pirineu. El 1714, la victòria de Felip V porta la destrucció per sempre més, tant de la vella Corona catalanoaragonesa com de cadascun dels països que la formaven.
Ens han anat extraordinàriament bé els ajuts europeus, als catalans, nosaltres que naixem amb Europa. Per damunt dels nostres interessos propis, s'han ventilat les ambicions i interessos dels nostres veïns estimats, amb els anglesos, de passada. I ara, en aquests moments que volem de nou Catalunya lliure, les veus de la Merkel i l'Holande han corregut a defensar la nostra voluntat... No esperem res d'Europa! El temps ens ha ensenyat a sobreviure a totes les dificultats. Hem conservat la nostra cultura, la llengua, el dret civil i les nostres tradicions. Ens ajudaran, els altres estats? Els anglesos que ens van trair solemnement, explicaran a en Rajoy que votant la gent s'entén? L'Europa que en totes les guerres modernes ha anat a la seva, cadascú per ell, ens llançarà una corda salvadora?
L'Europa que després de Vichy hauria pogut fer desaparèixer un dictador amic de Hitler i Mussolini, que no es va aturar fins al capdavall de la bota italiana, l 'Europa dels aliats que els espanyols presoners del règim esperaven amb candeletes, l'Europa que ens va deixar sols per assegurar una plaça antisoviètica al sud del continent, aquesta Europa farà un pas per la democràcia a Catalunya?
Estem a punt, com diu l'eslògan. La Catalunya actual no té res a veure amb aquella que va ser derrotada temps enrere, com tampoc s'hi assemblava de res aquell imperi mediterrani medieval. La panoràmica dels mapes territorials és poc fidel. Ara, i des de fa un segle i mig, Catalunya té prou força per a conformar-se en un estat modern. La industrialització va convertir-la en un poder econòmic. Farem un estat amb un territori que és autosuficient gràcies a la seva potent indústria, i a la indústria de suport tan necessària per a un món industrialitzat, gràcies al contingent de juristes i economistes que li asseguren un futur potent, gràcies a la investigació, a l'art i a la ciència en general. Al turisme. Un estat que podrà perviure sense la rèmora d'una Espanya que encara duu Franco al cor.
Us hi apunteu?
