Mural Moix

Santi Moix, un dels artis­tes amb més pro­jecció mun­dial de la seva gene­ració, es pro­posa revi­far l'espe­rit de l'art popu­lar que roman en algu­nes esglésies romàniques dels Piri­neus de Lleida que no tenen obra dels mes­tres medi­e­vals. Moix enlles­teix el pro­jecte d'envi­go­rir les parets inte­ri­ors mal­me­ses de Sant Víctor, a Saurí. Compta amb la col·labo­ració activa i entu­si­asta de la gent del poble i de foras­ters engres­cats amb la ini­ci­a­tiva. Un d'ells és Jordi Sunyer, catedràtic de salut pública –guar­do­nat, per cert, aquest estiu amb el premi inter­na­ci­o­nal més pres­tigiós del seu àmbit–, científic atret per l'art i la cul­tura. M'ha fet a mans cro­quis i tex­tos que reflec­tei­xen la volun­tat de fer allí una inter­venció plàstica intel·ligent i cor­dial. Diu Santi Moix: “Cerco que les parets de l'església de Sant Víctor es trans­for­min en una explosió que il·lusi­oni per la força de la modèstia i la sen­si­bi­li­tat, com un radar de tot allò que l'església escolta i sent.” Coneix molt bé aquell indret de la vall d'Àssua, on començà a pin­tar de ben petit, enco­rat­jat pel seu pare, San­ti­ago Moix, metge huma­nista i ciu­tadà soli­dari. En aquell topant de la solana on el tor­rent de Pamano es fa riu, obrint-se pas cap a la gorja de Ber­nui, el pin­tor Moix vol extreure dels murs reclo­sos i humits l”ordre ocult” de l'ima­gi­nari de natura i vida que hom ende­vina en els traços diluïts del tre­ball de pin­tors de parets dels segles XIX i XX. L'any 1998, en una entre­vista al domi­ni­cal de l'Avui, deia: “Allò que val és pin­tar, ja sigui abs­tracte o figu­ra­tiu.” Moix, un eclèctic amb talent, té el do de l'har­mo­nia visual i de la sim­bi­osi emo­tiva. La seva inter­venció en un espai religiós del Pallars serà dife­rent a la del seu coe­tani Miquel Bar­celó a la seu mallor­quina. Bar­celó encasta món exte­rior a l'inte­rior del tem­ple. Moix revela el secret de les parets per ager­ma­nar-lo amb el món de fora. Fon les res­tes de poli­cro­mia dels pin­tors rurals de l'anti­gor amb la vivor aco­lo­rida d'una vall piri­nenca amb gent fei­nera, digna i agraïda.