Desobeir? Primer, ruptura

A diferència del que suc­ce­eix en les matemàtiques, en la política l'ordre dels fac­tors sí que altera el pro­ducte. Les últi­mes set­ma­nes ha aga­fat força el debat sobre la neces­si­tat de deso­beir el govern espa­nyol i el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i plan­tar les urnes i anar a votar el 9 de novem­bre, encara que sus­pen­guin la llei de con­sul­tes no refe­rendàries i el decret de con­vo­catòria. El debat es va ele­var a cate­go­ria quan va ser plan­te­jat en seu par­la­mentària, en el trans­curs del debat sobre política gene­ral.

La filo­so­fia política ha defi­nit la deso­bediència civil com un dret que els ciu­ta­dans poden exer­cir quan con­si­de­ren que una llei és injusta. Nor­berto Bob­bio, Jürgen Haber­mas, Han­nah Arendt o John Rawls hi han con­sa­grat lli­bres i arti­cles. Per bé que en gene­ral han teo­rit­zat a par­tir de movi­ments soci­als com el femi­nisme, l'eco­lo­gisme o el paci­fisme, o d'epi­so­dis com les pro­tes­tes per la guerra del Viet­nam, és a dir, que les seves refle­xi­ons empa­ra­rien abans el movi­ment del 15-M que no pas la rei­vin­di­cació de drets naci­o­nals per part d'una mino­ria, és clar que la doc­trina que se'n deriva es pot forçar per enca­bir-hi el dret a deso­beir un marc legal que impe­deix als cata­lans de votar.

Ara: la deso­bediència civil es plan­teja com un estadi final quan totes les alter­na­ti­ves de què dis­po­sen s'han esgo­tat. I jo no veig que siguem en aquest estadi, encara.

Cata­lu­nya té dret a l'auto­de­ter­mi­nació. L'argu­ment segons el qual aquest és un dret pen­sat única­ment per als ter­ri­to­ris colo­ni­als és fal·laç. La Carta de les Naci­ons Uni­des el reco­neix com un dret fona­men­tal i uni­ver­sal sense fer cap referència a les colònies ni fixar-ne cap excepció. És veri­tat que s'ha desen­vo­lu­pat una inter­pre­tació res­tric­tiva que el con­si­dera apli­ca­ble tan sols als pro­ces­sos de des­co­lo­nit­zació. Tan­ma­teix, quan el Tri­bu­nal Inter­na­ci­o­nal de l'Haia s'hi ha hagut de pro­nun­ciar, cas dels ter­ri­to­ris pales­tins i de Kosova, ho ha fet en el sen­tit de con­si­de­rar l'auto­de­ter­mi­nació dels pobles com un dret uni­ver­sal que tots els estats han de res­pec­tar. És lògic. Perquè l'absència de regu­lació de l'exer­cici d'un dret en una situ­ació con­creta no en pot pres­su­po­sar la negació si aquest dret té caràcter gene­ral i sense excepció.

El govern neces­sita dels seus ciu­ta­dans un man­dat inequívoc expres­sat de manera clara i democràtica. El pot obte­nir d'una con­sulta o d'unes elec­ci­ons de les quals surti un Par­la­ment favo­ra­ble a una decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència. En aquest cas, més que en la deso­bediència, entraríem en la rup­tura del marc legal vigent. Encara que sem­bli una via més radi­cal, s'ajusta més a dret que no pas la deso­bediència. I és que en la seva sentència sobre el cas de Kosova, l'alt tri­bu­nal va res­pon­dre a les Naci­ons Uni­des que, no exis­tint en dret inter­na­ci­o­nal cap norma que ho pro­hi­beixi, la decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència de l'Assem­blea de Kosova, una vegada cons­ta­tada la impos­si­bi­li­tat d'un procés nego­ci­a­dor amb Sèrbia, no és contrària a l'ordre jurídic inter­na­ci­o­nal. Pro­ba­ble­ment és perquè pensa en Cata­lu­nya que Espa­nya es nega a reconèixer Kosova.

Si tot va com sem­bla que ha d'anar, la llei de con­sul­tes i el dret de con­vo­catòria de la con­sulta del 9-N que­da­ran sus­pe­sos. El procés nego­ci­a­dor s'haurà esgo­tat. El següent pas abans de la deso­bediència civil hau­ria de ser la con­vo­catòria d'elec­ci­ons al més aviat pos­si­ble en què una llista unitària entre Con­vergència i ERC, almenys, i amb per­so­na­li­tats de pres­tigi aspirés a obte­nir, afe­gint-hi els escons gua­nyats per d'altres par­tits favo­ra­bles a la inde­pendència, una majo­ria abso­luta incon­tes­ta­ble que legi­timés la decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència. Una uto­pia que ens estal­vi­a­ria la dis­to­pia.