Desobeir? Primer, ruptura
A diferència del que succeeix en les matemàtiques, en la política l'ordre dels factors sí que altera el producte. Les últimes setmanes ha agafat força el debat sobre la necessitat de desobeir el govern espanyol i el Tribunal Constitucional i plantar les urnes i anar a votar el 9 de novembre, encara que suspenguin la llei de consultes no referendàries i el decret de convocatòria. El debat es va elevar a categoria quan va ser plantejat en seu parlamentària, en el transcurs del debat sobre política general.
La filosofia política ha definit la desobediència civil com un dret que els ciutadans poden exercir quan consideren que una llei és injusta. Norberto Bobbio, Jürgen Habermas, Hannah Arendt o John Rawls hi han consagrat llibres i articles. Per bé que en general han teoritzat a partir de moviments socials com el feminisme, l'ecologisme o el pacifisme, o d'episodis com les protestes per la guerra del Vietnam, és a dir, que les seves reflexions empararien abans el moviment del 15-M que no pas la reivindicació de drets nacionals per part d'una minoria, és clar que la doctrina que se'n deriva es pot forçar per encabir-hi el dret a desobeir un marc legal que impedeix als catalans de votar.
Ara: la desobediència civil es planteja com un estadi final quan totes les alternatives de què disposen s'han esgotat. I jo no veig que siguem en aquest estadi, encara.
Catalunya té dret a l'autodeterminació. L'argument segons el qual aquest és un dret pensat únicament per als territoris colonials és fal·laç. La Carta de les Nacions Unides el reconeix com un dret fonamental i universal sense fer cap referència a les colònies ni fixar-ne cap excepció. És veritat que s'ha desenvolupat una interpretació restrictiva que el considera aplicable tan sols als processos de descolonització. Tanmateix, quan el Tribunal Internacional de l'Haia s'hi ha hagut de pronunciar, cas dels territoris palestins i de Kosova, ho ha fet en el sentit de considerar l'autodeterminació dels pobles com un dret universal que tots els estats han de respectar. És lògic. Perquè l'absència de regulació de l'exercici d'un dret en una situació concreta no en pot pressuposar la negació si aquest dret té caràcter general i sense excepció.
El govern necessita dels seus ciutadans un mandat inequívoc expressat de manera clara i democràtica. El pot obtenir d'una consulta o d'unes eleccions de les quals surti un Parlament favorable a una declaració unilateral d'independència. En aquest cas, més que en la desobediència, entraríem en la ruptura del marc legal vigent. Encara que sembli una via més radical, s'ajusta més a dret que no pas la desobediència. I és que en la seva sentència sobre el cas de Kosova, l'alt tribunal va respondre a les Nacions Unides que, no existint en dret internacional cap norma que ho prohibeixi, la declaració unilateral d'independència de l'Assemblea de Kosova, una vegada constatada la impossibilitat d'un procés negociador amb Sèrbia, no és contrària a l'ordre jurídic internacional. Probablement és perquè pensa en Catalunya que Espanya es nega a reconèixer Kosova.
Si tot va com sembla que ha d'anar, la llei de consultes i el dret de convocatòria de la consulta del 9-N quedaran suspesos. El procés negociador s'haurà esgotat. El següent pas abans de la desobediència civil hauria de ser la convocatòria d'eleccions al més aviat possible en què una llista unitària entre Convergència i ERC, almenys, i amb personalitats de prestigi aspirés a obtenir, afegint-hi els escons guanyats per d'altres partits favorables a la independència, una majoria absoluta incontestable que legitimés la declaració unilateral d'independència. Una utopia que ens estalviaria la distopia.
