El gest

Signar. Rubricar. Aquest és el gest d'avui. La signatura de la llei, la signatura de la convocatòria, la que quedarà en els llibres d'història. El president Mas agafarà la ploma amb mà ferma, i concentrarà en un traç, en el que forma el seu nom, una decisió, un compromís. Un compromís lliure, unilateral, personal i també un de col·lectiu entès com a contracte amb els electors que volen la consulta del 9-N. Amb això de signar passa com amb el conduir, les primeres vegades es fa amb tota cura, i a força de repeticions, a força d'hàbit, es fa d'esma. Però no pas avui. En la signatura hi ha la càrrega simbòlica de tot el que ens ha fet arribar fins aquí. En el gest hi ha el debat, l'estira-i-arronsa, de tots aquests anys, la petició del pacte fiscal, les 23 demandes del juliol a Rajoy. Hi ha la història, el clam del carrer, la mobilització, la suma de forces pro consulta. La política té una part de teatralització, teatre de gest, fins i tot mim moltes vegades, perquè malgrat el recurs de l'oratòria, la força del gest ho marca tot. Els gestos que ajuden a definir-nos, tal com caminem, com ens arreglem el cabell, com ens asseiem, com ens posem davant d'una càmera de fotos, com mengem o com busquem la mirada de l'altra. I encara en una esfera més íntima, com ens abracem, besem o entrecuixem, que diria Vinyoli. Com ens gastronomem, que cantarien els Antònia Font. Intensitat, delicadesa, violència o brusquedat. Energia o feblesa que poden acompanyar un moviment, un gest, un acte històric.

L'historiador Joan Esculies ha publicat un llibre força oportú: Evitar l'error de Companys! Tarradellas i la lliçó dels Fets d'Octubre. El gest de Companys, el 6 d'octubre del 1934, la proclamació de l'Estat Català de la República Federal Espanyola, el va acabar duent a la presó. Tarradellas va considerar que l'error de Companys va ser no mantenir la unitat del catalanisme i supeditar la política catalana a l'espanyola. Vistos els precedents, per fer el gest caldrà astúcia, elegància i intel·ligència, i memòria.