I ETA?

ETA ha dei­xat de ser actu­a­li­tat perquè tots ple­gats ens vam can­sar que ho fos. Ens vam can­sar de posar titu­lars als seus trets, d'omplir pla­nes amb la sang que ves­sava
i de fer edi­to­ri­als con­tra els fal­sos horit­zons que engen­dra la violència. Vam viure el compte enrere de crims cru­els, vam foto­gra­fiar el dolor tatuat per sem­pre més al ros­tre dels fami­li­ars de les vícti­mes, vam aplau­dir les tre­ves i vam lamen­tar les fal­ses tre­ves. També vam cri­ti­car la guerra bruta ide­ada a les cla­ve­gue­res de l'Estat, com si n'hi hagués alguna d'higiènica, de guerra, com si fos pos­si­ble for­mar part d'algun exèrcit de mans netes i consciències tran­quil·les. Vam comp­tar els morts i les con­dem­nes, vam plànyer els inno­cents i també els cul­pa­bles, vam sobre­viure a les mani­pu­la­ci­ons polítiques i final­ment vam poder alli­be­rar les por­ta­des del xan­tatge dels atemp­tats. Per això és ben lògic que, ara que el ter­ror real ha dei­xat
de ser notícia, ho sigui la ficció cons­truïda sobre el ter­ror real.

La pel·lícula Lasa y Zabala acaba de sac­se­jar el fes­ti­val de Sant Sebastià i ha pro­vo­cat crítiques seve­res entre els que retre­uen als seus autors haver enfo­cat la història a través dels ulls dels enca­put­xats. El seu direc­tor, Pablo Malo, no es cansa de repe­tir aquests dies de pro­moció que la tor­tura con­tra els ter­ro­ris­tes també forma part de la moderna història abjecta espa­nyola. Aquesta és igual­ment una actu­a­li­tat incòmoda, que per a alguns convé que quedi enrere, no remoure-la, dei­xar-la sem­pre més sota la calç viva amb què van enter­rar els cos­sos tor­tu­rats. El judici con­tra els cul­pa­bles i la ridi­cu­lesa de les sentències com­pler­tes, però, fan enro­gir d'indig­nació. De tota la història fil­mada, basada escru­po­lo­sa­ment en la veri­tat del sumari, crida espe­ci­al­ment l'atenció la joven­tut dels seus pro­ta­go­nis­tes, vícti­mes i bot­xins, que rane­ja­ven la vin­tena d'anys quan van suc­ceir uns fets tan ter­ri­bles, en plena Tran­sició, men­tre gover­na­ven Espa­nya polítics ele­gits democràtica­ment i la vigi­la­ven poli­cies i mili­tars ali­men­tats en la rancúnia fran­quista. Uns pro­ta­go­nis­tes joves en una democràcia jove envol­tats d'una bru­ta­li­tat vella. Per això aquesta és una actu­a­li­tat necessària i una ficció con­ve­ni­ent. Perquè si bé ETA ja no és notícia, no és cert que no sigui actu­a­li­tat. Nego­ci­a­dors dis­crets seuen en algun lloc per encar­ri­lar la ren­dició final. Encara que als polítics i als gover­nants no els hagi agra­dat mai adme­tre públi­ca­ment que els seus emis­sa­ris seuen a la mateixa taula dels ter­ro­ris­tes, encara que no inclo­guin el tema en la seva actu­a­li­tat. Segu­ra­ment, fins a les pro­pe­res elec­ci­ons.