I ETA?

ETA ha deixat de ser actualitat perquè tots plegats ens vam cansar que ho fos. Ens vam cansar de posar titulars als seus trets, d'omplir planes amb la sang que vessava
i de fer editorials contra els falsos horitzons que engendra la violència. Vam viure el compte enrere de crims cruels, vam fotografiar el dolor tatuat per sempre més al rostre dels familiars de les víctimes, vam aplaudir les treves i vam lamentar les falses treves. També vam criticar la guerra bruta ideada a les clavegueres de l'Estat, com si n'hi hagués alguna d'higiènica, de guerra, com si fos possible formar part d'algun exèrcit de mans netes i consciències tranquil·les. Vam comptar els morts i les condemnes, vam plànyer els innocents i també els culpables, vam sobreviure a les manipulacions polítiques i finalment vam poder alliberar les portades del xantatge dels atemptats. Per això és ben lògic que, ara que el terror real ha deixat
de ser notícia, ho sigui la ficció construïda sobre el terror real.

La pel·lícula Lasa y Zabala acaba de sacsejar el festival de Sant Sebastià i ha provocat crítiques severes entre els que retreuen als seus autors haver enfocat la història a través dels ulls dels encaputxats. El seu director, Pablo Malo, no es cansa de repetir aquests dies de promoció que la tortura contra els terroristes també forma part de la moderna història abjecta espanyola. Aquesta és igualment una actualitat incòmoda, que per a alguns convé que quedi enrere, no remoure-la, deixar-la sempre més sota la calç viva amb què van enterrar els cossos torturats. El judici contra els culpables i la ridiculesa de les sentències complertes, però, fan enrogir d'indignació. De tota la història filmada, basada escrupolosament en la veritat del sumari, crida especialment l'atenció la joventut dels seus protagonistes, víctimes i botxins, que ranejaven la vintena d'anys quan van succeir uns fets tan terribles, en plena Transició, mentre governaven Espanya polítics elegits democràticament i la vigilaven policies i militars alimentats en la rancúnia franquista. Uns protagonistes joves en una democràcia jove envoltats d'una brutalitat vella. Per això aquesta és una actualitat necessària i una ficció convenient. Perquè si bé ETA ja no és notícia, no és cert que no sigui actualitat. Negociadors discrets seuen en algun lloc per encarrilar la rendició final. Encara que als polítics i als governants no els hagi agradat mai admetre públicament que els seus emissaris seuen a la mateixa taula dels terroristes, encara que no incloguin el tema en la seva actualitat. Segurament, fins a les properes eleccions.