En Vicenç de Tossa

Ens acaba de dei­xar en Vicenç Este­ban Dar­der (Calonge, 20-6-1930 – Tossa, 17-9-2014). Si per con­sul­tar docu­men­tació remota de Tossa cal recórrer sobre­tot a Mario Zucc­hi­te­llo, per saber de la història recent, de les tra­di­ci­ons i de la memòria viva calia visi­tar en Vicenç a la seva casa del car­rer de Sant Pere núm. 11, cone­guda per Can Pere Jan, nom amb què era cone­gut el seu besavi, ser­ra­ller, ter­rassà i cap­dan­ser del con­trapàs. Pas­sar el llin­dar d'aque­lla casa era fer una immersió en el pas­sat. L'antiga premsa que pre­si­dia el rebe­dor era la pri­mera peça evo­ca­dora. Després n'hi havia mol­tes d'altres, que que­da­ven ama­ga­des per un munt de lli­bres api­lo­nats en cadi­res i pres­tat­ge­ries. Hi havia, encara, un interes­sant arxiu de sol­fes que, per­so­nal­ment, havia atret la meva atenció perquè con­te­nia par­ti­tu­res amb balls vuit­cen­tis­tes dedi­cats a la gent de Llo­ret. I és que els avant­pas­sats de la família Dar­der havien des­ta­cat la majo­ria en el camp musi­cal d'ençà que el com­po­si­tor cas­te­llo­nenc Narcís Fri­gola Fajula havia anat a viure en una dis­pesa de Tossa que tenia la besàvia d'en Vicenç, n'Antònia Rita Dellun­der Juher –el pare de la qual, mari­ner, havia mort a Flo­rida devo­rat per coco­drils–, i havia ense­nyat de solfa a tots els fills de la casa. A la llarga, van for­mar orques­tres i tot. En Vicenç era fill del car­ra­bi­ner Libori Este­ban i, per això, havia nas­cut acci­den­tal­ment a Calonge però la família tornà a Tossa en diver­ses oca­si­ons, fins que s'hi quedà defi­ni­ti­va­ment quan en Libori morí al front durant la guerra civil. En Vicenç hi ha estat una ins­ti­tució. Va ser bar­ber i direc­tor de banca. Però va des­ta­car per la seva apor­tació a la vida cul­tu­ral i pro­mo­ci­o­nal de Tossa: fun­da­dor del grup de tea­tre Xixa­net, mem­bre del Cen­tre d'Ini­ci­a­ti­ves i Turisme, de la Coral Tos­senca i dels Amics de la Música, del Cen­tre d'Estu­dis Tos­sencs, direc­tor del Museu Muni­ci­pal de Tossa (entre 1966 i 2008), etc. Ara man­te­nia el cap des­pert i un cert humor però tenia difi­cul­tats motrius. Fer-la petar amb ell era un plaer. T'expli­cava lle­gen­des, com la del mas Ros­sell, de Llo­ret, on van morir tots els esta­dants a causa d'una bèstia veri­nosa que va caure al pou (en rea­li­tat, és un fet de la Pesta Negra de 1348) i et sor­pre­nia amb sarcàsti­ques quar­te­tes de les que dedi­ca­ven els tos­sencs als llo­re­tencs, en els temps de les riva­li­tats, com aque­lla que diu més o menys: “Foras­ter que véns de Tossa/ pro­cura ser­var ben dret/ que aquests bèsties de Llo­ret/ no et ven­tin alguna cossa.” Hem per­dut una enci­clopèdia vivent.