On som?
M'imagino que hi haurà qui se senti molt segur en la complexa situació que estem vivint a Catalunya, però no és el meu cas. Són tants els angles i les perspectives que s'hi acumulen que tot menys clar se'm fa predir un futur o qualificar el present, menys encara jutjar frívolament les posicions que de mica en mica es perfilen en el mapa polític. Veiem com, i això sí era previsible, es van tancant les portes que semblaven obertes fins fa poc entorn a la possibilitat de celebrar una consulta el 9-N, perquè a hores d'ara, i si el Tribunal Constitucional no aixeca a temps la suspensió de la llei i del decret de convocatòria que li donaven cobertura, l'única que roman oberta és la desobediència civil, amb incertes conseqüències individuals i col·lectives i amb posicions ideològiques més o menys identificables al darrere.
Tothom sap a aquestes altures dels esdeveniments que quan el Tribunal ha dit que els efectes es suspenen per a les parts, però també per als tercers, està dient que ningú pot fer actes de col·laboració a la logística de la consulta, salvant sempre, com serà mentre la llei Fernández Díaz de seguretat no vegi la llum, el dret a manifestar la disconformitat amb les decisions preses. És sabent tot això que el president del Consell per a la Transició, Carles Viver, ja ha dit que creu més aconsellable anar a les eleccions anticipades que convocar una consulta amb les normes jurídiques suspeses.
Complir la llei no significa compartir el seu mandat. Aquesta mena d'esquizofrènia conceptual es fa encara més complicada d'acceptar quan el grau d'acceptació dels seus continguts és, com succeeix en el present a Catalunya, tan escàs i feble. La distància abismal rau en el diferent parer sobre quin sigui el subjecte jurídic o, si més no, polític, amb capacitat d'expressar la voluntat de canvi en els compromisos legals preestablerts; de la mateixa manera que Catalunya negaria a un municipi capacitat per autodeterminar-se políticament respecte del conjunt, així Espanya es comporta pel que fa al que considera, i jurídicament així és, una part seva, Catalunya. No és estrany, per tant, que Rajoy hagi dit que no pot (tampoc volia) permetre que una part pugui ni opinar sobre el que eventualment seria un canvi en l'estatus del conjunt.
Però la lletra de la llei ho aguanta tot fins que la realitat la desborda, i és en aquesta franja plena de grisos i contradiccions, frontera entre les lleis més altes i la realitat de la qual beuen, on ens trobem ara, i per això les úniques previsions que existeixen es fan més des del voluntarisme i la parcialitat que des de la raó i l'anàlisi objectiva de les emocions que hi juguen. És en aquest temps i per això extraordinàriament important la gestió de tot allò no racional, que és molt.
L'enfrontament de posicions, amb la pressió dels respectius hooligans, ha personalitzat la pugna entre les decisions parlamentàries catalanes i les paral·leles preses a les Corts en els presidents Rajoy i Mas, i sembla que aquesta societat nostra, que ja sols conserva lluites esportives, necessiti un espectacle per distraure una situació personal i social, econòmica però també moral, de tot punt lamentable. És cert que els dos contendents s'hi juguen molt, des del punt de vista del partit al qual pertanyen i llur eventual victòria en les properes conteses electorals, i des del punt de vista individual en tant a carrera política. Però molt més s'hi juga la comunitat, si s'empara en els propis drets per oblidar o negar les responsabilitats, entre altres no usurpar el paper que tan feixugament vam ser capaços d'atorgar a la democràcia representativa. A ella correspon saber on som ara, i la sanció per l'incompliment, les properes eleccions, siguin o no “plebiscitàries”.
