Opinió

Els temps del Temps

El desencert i l'error
són tan comuns a
La Moncloa com
el despropòsit a
casa nostra

Prenc el títol d'una carta amb les refle­xi­ons de l'his­pa­nista flo­rentí Gae­tano Chi­ap­pini, de la Uni­ver­sità degli Studi, a qui no engres­ca­ven ni el mar­xamo d'Itàlia, ni el d'Espa­nya, la lite­ra­tura de la qual, la del Segle d'Or i de les Gene­ra­ci­ons del 98 i del 27, conei­xia com ningú. Chi­ap­pini, que es mal­fi­ava d'aquest temps dels Temps, em par­lava de Los tiem­pos del Tiempo, expressió encer­tada dels can­vis subs­tan­ci­als que el Temps car­reja.

Ell, que xam­pur­re­java i ente­nia el català, tenia raó des de l'uni­vers català. A ell i a mi, ens intran­quil·litza aquest avui que habi­tem, i no encerto a saber que vivim; viure, doncs, és par­ti­ci­par-hi i, si hom radica en la dis­cor­dança, difícil assu­mir-ho, si no és des de la inco­mo­di­tat i el des­as­sos­sec. Així, em vaig ins­tal·lar en el des­as­sos­sec d'un any ençà, vista la ceguesa de tanta gent, la sor­desa de molts ciu­ta­dans, o l'estultícia arreu les dues ribes de l'Ebre. Aquí, la suma de des­propòsits és infi­nita, i també la del govern cen­tral, empa­rat dar­rere els murs de la llei, la Cons­ti­tució i un Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal qüesti­o­nat. Sem­bla una secessió a la força, als llin­dars d'una deso­bediència civil, i a prop d'una “revo­lució”, si s'imposa la rauxa. Una nafra per a dues gene­ra­ci­ons i un mal­son de males­tar col·lec­tiu. Ni una ni l'altra esde­ve­nen bones sor­ti­des. La que ho és –el diàleg i el pacte– no mereix estima ni a la plaça de Sant Jaume, ni a La Mon­cloa, on el des­en­cert i l'error són tan comuns com el des­propòsit a casa nos­tra.

Som en una via dels des­propòsits? Pri­mer, Mas entre­gat al par­tit de l'opo­sició i de la com­petència. Si la inde­pendència suma adep­tes, serà mit­jançant CiU. Qui regala el poder sense des­gast a l'adver­sari polític més perillós, sense un punt d'ingenuïtat o de des­con­cert? ERC i Jun­que­ras es que­da­ran amb car­ros i car­re­tes, el maso­ver i el mas. Som davant una vola­dura de CiU con­tro­lada? Segon, mai s'han de tan­car les por­tes de la nego­ci­ació i del diàleg, només sigui per car­re­gar-se de raó. Anar con­tra la lògica és garan­tia de des­feta. I, ben cert, des d'aquesta riba de l'Ebre s'ha apos­tat al tot o al no-res; una dis­jun­tiva impolítica i més donada a pro­ce­di­ments rup­tu­ris­tes o revo­lu­ci­o­na­ris. Ter­cer, qui ho ha pla­ni­fi­cat a Bar­ce­lona, ni conei­xia la ment de Rajoy, ni els seus pro­ce­di­ments entor­to­lli­gats en espi­ral salomònica i una mica cínics, que sem­pre tenen una lògica interna. Sigui qui sigui, no va cotit­zar a bas­ta­ment la paciència galaica del per­so­natge, per a qui el temps “ho remeia tot”. Aquesta estratègia dilatòria, unida al tac­tisme d'Arri­ola, decan­tat a l'uti­li­ta­risme elec­to­ral i no a la fide­li­tat als prin­ci­pis polítics, ha conduït el pro­blema a un punt de no retorn, a un cul-de-sac. ¿I com se'n surt?

Donat l'emba­lum del pro­blema actual, la soci­e­tat cata­lana s'ha con­ju­rat per arri­bar al final. No hi hagué dub­tes, ni dis­po­sició a nego­ciar. Per tant, la quarta errada fou no pre­veure què podia suc­ceir, atès que l'emba­fa­ment era en si mateix la causa del des­a­fi­a­ment. Des de Madrid, les argu­men­ta­ci­ons han estat espa­ter­rants i les tàcti­ques, errònies, com ho demos­tra l'escassíssima incidència del cas Pujol. Pen­sar que per aqueix motiu els cata­lans s'ensor­ra­rien suposa una errada d'anàlisi, pròpia de qui no objec­tiva el pro­blema, sinó que ho ava­lua a través del color de les seves ulle­res. Catastròfica la sor­desa del pre­si­dent Rajoy. Amb com­pa­nyia de con­se­llers curts de vista, només es podia arri­bar al punt en què ara ens tro­bem: ins­ti­tu­ci­ons de l'Estat enfron­ta­des, radi­ca­lisme a la porta de sor­tida, inter­venció?, un altre des­as­tre colo­nial, o violència al car­rer… El tan­cre­dismo de La Mon­cloa ha conduït al des­propòsit. Hagués estat més intel·ligent una nego­ci­ació, un diàleg obert, i una pre­visió de l'ave­nir? El que resta és només la des­feta col·lec­tiva, la inter­venció o la fugida al camp. ¡Quins cer­vells!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia