La cara i la creu
El govern espanyol s'ha quedat sol a l'hora de defensar el seu projecte de pressupostos per a l'any que ve. Entre les veus crítiques que s'han aixecat contra els comptes elaborats pel govern Rajoy n'ha sobresortit una, la de la patronal Foment del Treball. Els empresaris catalans no han estat els que més han cridat, però possiblement sí que hagin estat els que s'han lamentat més amargament. Pel to de les seves declaracions tot fa pensar que la gran patronal encara confiava que els fessin cas i que es garantissin, via pressupostos, els recursos per afrontar les inversions necessàries per aprofitar l'impuls que puguin donar els incipients signes de recuperació. A l'agenda no hi havia cap plantejament faraònic; en un article conjunt publicat tot just fa un any amb la Cambra de Comerç es demanava prioritzar l'actualització de la malmesa xarxa ferroviària de rodalies. Després que s'hagi fet públic que els pressupostos preveuen per a Catalunya el 9,5% de la inversió total, Foment del Treball no s'ha estat de qualificar-ho d'injust. I anant encara més lluny els representants de l'empresariat també han lamentat que, segons la seva opinió, s'hagi perdut una nova oportunitat per relaxar les tenses relacions entre Catalunya i Espanya i per afavorir un clima de diàleg, negociació i pacte.
A mesura que ens hem anat acostant al 9-N s'ha produït un estrany fenomen: com més ens hem anat apropant a la data de la consulta més s'ha anat allunyant qualsevol possibilitat d'establir ponts de diàleg. Al govern espanyol no li va tremolar el pols quan va decidir deixar al calaix la negociació del nou sistema de finançament autonòmic, tot i que el PP català s'havia ofert com a valedor d'un nou model que garantís un topall per a la solidaritat i com una garantia per aconseguir-lo. Si el Ministeri d'Hisenda no va tenir cap mirament per desautoritzar els seus companys de partit, menys n'ha tingut per deixar sense arguments els avaladors de la tercera via.
Governs i partits insisteixen en el seu compromís de fer possible o impedir la consulta, segons sigui el cas, però massa vegades aparenta que això sigui una posició de cara a la galeria i sembla que veritablement s'hagin instal·lat ja fa temps en la lògica del dia després. Això pot tenir un cert sentit per als assessors i els estrategs, però resulta del tot incomprensible per a la majoria de la gent. Entre el desconcert i la desconfiança sovint només hi ha un curt període de temps d'assimilació.
A un costat hi ha qui bàsicament s'ha volgut carregar de raons i a l'altre, qui ha preferit donar motius perquè així ho facin. L'enfrontament ha comportat que l'artilleria hagi disparat a discreció, sense reparar en les víctimes que ha anat deixant a la seva pròpia infanteria. Mal negoci. Passi el que passi hi haurà un nou temps per a la política en què caldrà arribar a acords, sigui quin sigui el nou escenari. I llavors la credibilitat no vindrà del reconeixement de l'altra part, sinó que s'haurà de guanyar davant dels que es pretengui representar.
Sempre s'ha dit, amb tota la intenció que permet la ironia, que hi ha coses massa importants per deixar-les en mans de la política. La veritat és que hi ha poques coses que ens impliquin tan poc que es puguin deixar íntegrament en mans de la política. Cada cop tenim més casos de processos impulsats i liderats des de la mateixa societat, i això s'anirà ampliant a altres àmbits. Tenim prou exemples per identificar també un munt de decisions econòmiques que se situen al marge de les decisions polítiques i, per tant, també del seu control. Aquesta és la cara i la creu d'una situació a la qual ens aboquen les males pràctiques i els lideratges febles. Contra els riscos d'aquesta situació pendular, el que cal exigir és que tothom compleixi amb les responsabilitats que li corresponen i que estigui a l'altura de les seves exigències.
Hi ha una manera de fer les coses que pot comportar un èxit efímer que sigui el pas previ al fracàs. En aquest cas una consulta a qualsevol preu pot posar en qüestió els valors sobre la qual es basa, de la mateixa manera que una oposició irracionalment agressiva pot ser tan eficaç a curt termini com corrosiva a mitjà pels fonaments que suposadament es defensen.
