La cara i la creu

El govern espa­nyol s'ha que­dat sol a l'hora de defen­sar el seu pro­jecte de pres­su­pos­tos per a l'any que ve. Entre les veus crítiques que s'han aixe­cat con­tra els comp­tes ela­bo­rats pel govern Rajoy n'ha sobre­sor­tit una, la de la patro­nal Foment del Tre­ball. Els empre­sa­ris cata­lans no han estat els que més han cri­dat, però pos­si­ble­ment sí que hagin estat els que s'han lamen­tat més amar­ga­ment. Pel to de les seves decla­ra­ci­ons tot fa pen­sar que la gran patro­nal encara con­fi­ava que els fes­sin cas i que es garan­tis­sin, via pres­su­pos­tos, els recur­sos per afron­tar les inver­si­ons necessàries per apro­fi­tar l'impuls que puguin donar els inci­pi­ents sig­nes de recu­pe­ració. A l'agenda no hi havia cap plan­te­ja­ment faraònic; en un arti­cle con­junt publi­cat tot just fa un any amb la Cam­bra de Comerç es dema­nava pri­o­rit­zar l'actu­a­lit­zació de la mal­mesa xarxa fer­roviària de roda­lies. Després que s'hagi fet públic que els pres­su­pos­tos pre­ve­uen per a Cata­lu­nya el 9,5% de la inversió total, Foment del Tre­ball no s'ha estat de qua­li­fi­car-ho d'injust. I anant encara més lluny els repre­sen­tants de l'empre­sa­riat també han lamen­tat que, segons la seva opinió, s'hagi per­dut una nova opor­tu­ni­tat per rela­xar les ten­ses rela­ci­ons entre Cata­lu­nya i Espa­nya i per afa­vo­rir un clima de diàleg, nego­ci­ació i pacte.

A mesura que ens hem anat acos­tant al 9-N s'ha produït un estrany feno­men: com més ens hem anat apro­pant a la data de la con­sulta més s'ha anat allu­nyant qual­se­vol pos­si­bi­li­tat d'esta­blir ponts de diàleg. Al govern espa­nyol no li va tre­mo­lar el pols quan va deci­dir dei­xar al calaix la nego­ci­ació del nou sis­tema de finançament autonòmic, tot i que el PP català s'havia ofert com a vale­dor d'un nou model que garantís un topall per a la soli­da­ri­tat i com una garan­tia per acon­se­guir-lo. Si el Minis­teri d'Hisenda no va tenir cap mira­ment per desau­to­rit­zar els seus com­panys de par­tit, menys n'ha tin­gut per dei­xar sense argu­ments els ava­la­dors de la ter­cera via.

Governs i par­tits insis­tei­xen en el seu com­promís de fer pos­si­ble o impe­dir la con­sulta, segons sigui el cas, però massa vega­des apa­renta que això sigui una posició de cara a la gale­ria i sem­bla que veri­ta­ble­ment s'hagin ins­tal·lat ja fa temps en la lògica del dia després. Això pot tenir un cert sen­tit per als asses­sors i els estra­tegs, però resulta del tot incom­pren­si­ble per a la majo­ria de la gent. Entre el des­con­cert i la des­con­fiança sovint només hi ha un curt període de temps d'assi­mi­lació.

A un cos­tat hi ha qui bàsica­ment s'ha vol­gut car­re­gar de raons i a l'altre, qui ha pre­fe­rit donar motius perquè així ho facin. L'enfron­ta­ment ha com­por­tat que l'arti­lle­ria hagi dis­pa­rat a dis­creció, sense repa­rar en les vícti­mes que ha anat dei­xant a la seva pròpia infan­te­ria. Mal negoci. Passi el que passi hi haurà un nou temps per a la política en què caldrà arri­bar a acords, sigui quin sigui el nou esce­nari. I lla­vors la cre­di­bi­li­tat no vindrà del reco­nei­xe­ment de l'altra part, sinó que s'haurà de gua­nyar davant dels que es pre­ten­gui repre­sen­tar.

Sem­pre s'ha dit, amb tota la intenció que per­met la iro­nia, que hi ha coses massa impor­tants per dei­xar-les en mans de la política. La veri­tat és que hi ha poques coses que ens impli­quin tan poc que es puguin dei­xar ínte­gra­ment en mans de la política. Cada cop tenim més casos de pro­ces­sos impul­sats i lide­rats des de la mateixa soci­e­tat, i això s'anirà ampli­ant a altres àmbits. Tenim prou exem­ples per iden­ti­fi­car també un munt de deci­si­ons econòmiques que se situen al marge de les deci­si­ons polítiques i, per tant, també del seu con­trol. Aquesta és la cara i la creu d'una situ­ació a la qual ens abo­quen les males pràcti­ques i els lide­rat­ges febles. Con­tra els ris­cos d'aquesta situ­ació pen­du­lar, el que cal exi­gir és que tot­hom com­pleixi amb les res­pon­sa­bi­li­tats que li cor­res­po­nen i que esti­gui a l'altura de les seves exigències.

Hi ha una manera de fer les coses que pot com­por­tar un èxit efímer que sigui el pas previ al fracàs. En aquest cas una con­sulta a qual­se­vol preu pot posar en qüestió els valors sobre la qual es basa, de la mateixa manera que una opo­sició irra­ci­o­nal­ment agres­siva pot ser tan eficaç a curt ter­mini com cor­ro­siva a mitjà pels fona­ments que supo­sa­da­ment es defen­sen.