Va fent-se la llum
Comencem pel final, per més que insisteixin que ara “no toca”: tot plegat acabarà amb una negociació entre governs, a través de la qual la nació catalana obtindrà un millor encaix dins de l'Estat espanyol (esperem que sigui el degut). Una negociació que, molt probablement, no tindrà lloc fins que el PP hagi perdut la majoria absoluta en unes eleccions generals. I una negociació que obtindrà el ple suport del PSOE, a diferència del que succeiria en el cas invers: si la promogués un govern del PSOE, el PP se li llançaria a la jugular. És la diferència, encara que alguns tractin d'escamotejar-la.
Per arribar a aquest resultat, cal el tortuós “procés” que estem seguint? Cal l'acceleració independentista que s'ha induït, sabent que no conduïa a la independència? Cal assegurar en fals que el 9-N hi hauria la consulta? Cal continuar afirmant-ho, ara sota paràmetres de “participació ciutadana” (que seran igualment recusats amb l'argument que la mena de pregunta a fer és de competència estatal)?
Calia, evidentment, una gran mobilització. Era l'única manera de fer front a l'immobilisme del nacionalisme espanyol, hegemònic a bona part del territori de l'Estat i del qual el govern espanyol s'ha erigit en garant. Però calia fer-ho sobre la base de pressupòsits ficticis? La resposta, a parer meu, és clara: no. Allò que tocava, des dels estrictes interessos nacionals de Catalunya, era sumar tota la força parlamentària disponible, és a dir, fer la unitat del 80% (PSC inclòs) en favor del dret a decidir, d'una consulta acordada (inviable, per la manca absoluta de voluntat del govern espanyol) i de l'exigència d'un nou pacte Catalunya-Espanya. Hauríem cobert tots els flancs i sumat tota la força. Sense tant de “teiatru” ni tanta ficció. Ni tant de risc de frustrar la gent. Ni tanta polarització. Ni la reedició de la vella cantarella dels “bons” i “mals” catalans. Ni tant de cofoisme inflat i estèril. Ni tant d'engreix de Ciutadans a Catalunya i del PP a Espanya...
La política és escenificació de posicions i de moviments, certament, però no pot caure en la comèdia i menys encara en la pura ficció. I és això el que està succeint, cosa que contrasta amb l'exemplaritat i el civisme de les manifestacions als carrers i que posa la política catalana molt per sota de l'altura deguda, de la dignitat que el país mereix i de la veracitat que la ciutadania espera dels seus governants i dels seus representants, amb el risc que s'acabi malversant una energia popular valuosíssima, que mai no hauria de sentir-se enganyada o burlada, que ningú no hauria de gosar dur a la frustració.
Per què hem fet aquesta marrada? Per què l'ha empès el govern? A poc a poc, va fent-se la llum. Es tractava, en realitat, de crear les condicions per a la recuperació de CiU: una camuflada, interminable i saturadora campanya electoral, amb tots els mitjans públics al seu servei. I amb tres finalitats successives. La primera: polaritzar al màxim les coses i decantar així tanta gent com sigui possible. La segona: actualitzar l'anatema pujolista contra el PSC (per més que subscrigui el dret a decidir i hagi votat a favor de la llei de consultes), assimilant-lo grollerament al PSOE i assimilant aquest, més grollerament encara, al PP (per més que el PSOE defensi un nou pacte d'arrel federal, destinat a propiciar un nou encaix de la nació catalana). I, la tercera i última: engegar-li una “opa hostil” a ERC, guanyadora a les enquestes, instant-la a dissoldre el seu potencial en una coalició “patriòtica” encapçalada per Mas. És on hem arribar fins ara. No se m'acut cap altra explicació.