Metàfores perilloses

Les metàfores són perilloses, a vegades per abús, a vegades per mal ús. És el que passa des de fa molts mesos amb el viatge a Ítaca com a símbol de l'ideal independentista. El professor de filosofia de la UdG Josep Maria Ruiz Simon advertia dimarts a La Vanguardia que “quan es fa bullir l'olla de les metàfores s'oblida que el viatge a Ítaca és un viatge de tornada”. L'article –que mai fa referència explícita al present polític– remarca que en el llarg periple de Troia a Ítaca Ulisses perd tots els companys i, sobretot, com el retorn del rei, que elimina els pretendents que assetgen la seva esposa i cobegen el tron, significa que les coses tornaran a ser com abans.

Disculpin la llarga cita, però aquesta possible confusió simbòlica fa pensar. De fet, més que l'Odissea, l'origen de la metàfora sembla el poema Ítaca de Konstandinos Kavafis (1863-1933) o, encara més concretament, la cançó de Lluís Llach basada en la traducció que en va fer Carles Riba, titulada –ara sí– Viatge a Ítaca. En el poema de Kavafis, Ítaca és la mort, i la voluntat inherent a qualsevol moviment polític d'arribar als seus objectius sembla incompatible amb el desig del poeta que “el camí sigui llarg” i que “siguin moltes les matinades” que “entraràs en un port que els teus ulls ignoraven”. I també amb el consell al viatger perquè no forci gens la travessia i la faci durar molts anys. El juny del 2013 la metàfora ja es feia servir i, en el col·loqui posterior a una conferència al centre cultural La Mercè, Mariàngela Villalonga, catedràtica de filologia llatina a la UdG, advertia del perill d'aquesta mala interpretació. És clar que la confusió pot venir de les estrofes de confecció pròpia que Llach inclou en la cançó (una suite, més aviat): “Més lluny, heu d'anar més lluny / dels arbres caiguts que ara us empresonen, / i quan els haureu guanyat / tingueu ben present no aturar-vos.” Són versos que al·ludeixen a la utopia, al viatge infinit, però –tot i el resultat brillant de la composició– semblen difícils de conjugar amb un text que ens exhorta, com Horaci, a aprofitar el temps amb tots i en tots els sentits abans no arribem a l'últim port. En tot cas, advertim que parlem de l'encert de les metàfores i que ningú no es prengui aquest text com un (meta)símil de la situació política: l'articulista no disposa de cap bola de cristall i la seva opinió és més aviat confusa, dubitativa, i poc fiable. Tan poc fiable com l'aplicació del símil d'Ítaca i tan confús com el present polític.