El diàleg del lloro

Fa uns dies, la premsa es va fer ressò d'una notícia publi­cada pel diari cali­fornià Daily Bre­eze, segons la qual havien tro­bat un lloro que s'havia per­dut fa qua­tre anys. La sin­gu­la­ri­tat del cas no és la peripècia per loca­lit­zar l'antic amo sinó que el lloro ara parla en espa­nyol. Jo no m'ho crec; en aques­tes històries hi sol haver més pa que for­matge, però l'anècdota és lla­mi­nera. M'ima­gino que el lloro no parla gaire, que no té el do de llengües que li atri­bu­ei­xen, sinó que sim­ple­ment ha après a dir “no!” Un “no!” imperiós, repe­tit una i altra vegada perquè no sap dir res més. “Dóna'm la poteta.” “No!” “Vols pipes?” “No!” “Puja aquí, a l'espat­lla.” “No!”.

La con­clusió és sen­zi­lla: aquest lloro ha vis­cut qua­tre anys a la seu del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal o a la Mon­cloa o a la Car­rera de San Jerónimo. Com aquell que pri­mer dis­para i després apunta, el lloro ha après que a Espa­nya sem­pre tenen el no a la boca. “No!” a qual­se­vol demanda de Cata­lu­nya. “No!” a dimis­si­ons i ces­sa­ment dels pro­fes­si­o­nals del nyap i del saqueig de les arques públi­ques. “No!” a assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats. No, no i no. Amb un argu­ment ben sim­ple: perquè no. El lloro ho va clis­sar de seguida. Si vols que­dar com un espa­nyol de pura raça digues que no a tot. I si és amb mala jeia, millor, més autèntic. Diuen que el lloro his­panòfon es diu Nigel, però no sé si ell mateix s'ha reba­te­jat i ara es diu Nuño.

Com­pleto la meva teo­ria amb una supo­sició. No m'estra­nya­ria que el lloro sigui con­trac­tat per les for­ces polítiques espa­nyo­les per fer d'inter­lo­cu­tor amb els cata­lans. Diàleg? Sí, sem­pre. Ente­neu-vos amb el Nuño. Pac­tes? I tant!, dema­neu hora al Nuño. La nove­tat d'un lloro ofi­cial seria d'una gran eficàcia política i estal­vi­a­ria molta feina als mit­jans de comu­ni­cació. No cal­dria fer dis­cur­sos ni rodes de premsa ni fer decla­ra­ci­ons de plasma. I la Camacho pot­ser es que­da­ria sense feina.